QE2 / DANICHAN un català poc ocupat: Viajes

JAPÓ. CAPÍTOL FINAL.

Tue, 15 Jan 2008 18:49:03 GMT

El d’avui serà l’últim capítol sobre les vacances de Japó.

16/12/07

Després de la gran nit de festa amb la Chieko i els seus amics, m’aixeco bastant tard i no aprofito el matí del diumenge. A la tarda he tornat a quedar amb ella, i anirem a supar a un lloc molt bo al conegut barri de Shibuya, freqüentat sobretot pel sector més juvenil de la ciutat. Abans de menjar, anirem a fer una volta i passarem per davant d’un museu de la cervesa, que per desgràcia està tancat. En tot cas farem quatre fotos tontes a l’entrada, on hi ha reproduccions gegants de llaunes de vàries marques.

Agafem el metro i, ara sí, anem a menjar. El restaurant té cambrers que et porten el menjar que prèviament has encarregat a través d’una pantalla que tenim davant nostra. Un sistema molt modern que tard o d’hora arribarà aquí, suposo.

17/12/07

El dia 17 és l’últim dia que tinc. Torno a Nagoya on veuré per últim cop la Kikuyo, aprofito per fer les últimes compres i també aniré a sopar amb dues amigues d’ella (una d’elles, la Naoko, amb qui vaig coincidir fa pocs dies). Serà el primer cop que no menjaré japonès, escollim un restaurant italià que no és res de l’altre dijous, però almenys no és car. No és que estigui cansat de la cuina nipona, ja sabeu que d’això mai no me’n cansaria, però convé variar també.

I el dia 18 ja agafo un parell de trens que em porten a l’aeroport. S’ha acabat el viatge.

CONCLUSIÓ

Em sembla que no calen massa comentaris més, ja ho he explicat tot amb prou detall. Simplement em quedaré amb la idea que aquest viatge m’ha agradat molt, Japó mai no m’ha defraudat, i d’aquí que hi hagi estat ja tres cops. Tinc l’absoluta certesa que no serà l’últim com que visiti l’illa. La pròxima ocasió, qui sap quan serà, vull visitar altres llocs que m’han quedat per veure, sobretot Hiroshima i Okinawa. Veurem quan puc tornar-hi.

Aquest cop estic del tot segur que ha estat el que “menys” bé m’ho he passat. Però és normal, el primer viatge a Japó era la novetat, i va ser el millor de tots. El segon viatge vaig mesclar ciutat amb pobles i sempre estava acompanyat, va ser molt profitós. I aquest tercer, el fet d’estar sol durant més d’un dia, ha influit força. Sóc una persona que, tot i que vaig molt a la meva i sóc molt independent, a l’hora de viatjar no m’agrada massa anar sol. I això ha pesat força.

Tot i així, gràcies a les meves amistats, gràcies a la Kikuyo, la Naoko i la Chieko, tindré un gran record d’aquestes vacances que van ser molt improvitzades però que puc qualificar com a un dels millors viatges de la meva vida fins avui.

Gràcies, Japó. Fins aviat!

(10) DE FESTA PER TOKYO

Thu, 10 Jan 2008 19:42:39 GMT

(DESPRÉS D'UNS DIES SENSE ESCRIURE, REPRENC ELS CAPÍTOLS DEL VATGE A JAPÓ)

Com comentava l’últim capítol, el dia 14 va ser un dels millors del Japó, i el 15 també prometia. I va ser genial. Aquí va la història d’aquell dia:

15/12/07

Em llevo tard i, després del bany relaxant de cada dia, decideixo passar el que queda de matí (que no és massa) escrivint la crònica d’aquests dies, ho escric amb força detall però alguns aspectes simplement a grans trets, i ja els redacataré amb més profunditat a l’arribada a BCN.

A les 14h tinc la trobada amb la Chieko. Ara convé explicar que aquesta noia la vaig conèixer farà més o menys un any, era una turista a Barna que va contactar amb mi via email per si podíem quedar i li fés una mica de guia. Així va ser, i els dos dies que ens vam trobar aquí van ser molt divertits. D’ella en recordo que li agrada molt beure i anar de festa, parla un espanyol acceptable però que cal millorar.

Doncs bé, a ella també la vaig trobar en el viatge del 2006 quan vaig visitar la seva ciutat, Yokohama (http://www.youtube.com/watch?v=Yaen8R1ZeRU).

Llavors ja havia millorat força el seu espanyol, i aquest tercer cop que la veuré em quedaré al.lucinat dels progressos que ha fet, ja no cal diccionari per entendren’s, parla un espanyol molt bo! Hi ha truc: ha tingut un nòvio colombià.

La trobada amb la Chieko és tal i com m’esperava, molt càlida. El primer cop que ens veiem les abrassades són intenses, estem molt contents de retrobar-nos. Continua tan guapa com sempre.

Anem a menjar un altre plat típic que tothom hauria de provar: soba fred. Són una mena de fideus prims que, acompanyats d’una salsa, tenen un gust exquisit. M’explica el que ja sabia, que mentres menges aquest plat has de xarrupar tant com puguis els fideus, no es considera de mala educació, com aquí.

Després tinc l’experiència de pujar a un taxi japonès, aquell on les portes s’obren automàticament. Cap sorpresa tampoc, ja n’havia vist i ho havia llegit.

El següent pas és anar de compres, vull comprar clauers d’aquells en formes de sushi i també galetes a la zona d’Asakusa que havia recorregut el vespre passat amb la Naoko.

Anem a prendre un cafè i finalment trobem els seus amics. En total serem 9 nois i 3 noies, una proporció poc favorable al principi, sempre fa més goig més presència femenina, jejeje.

Sí, tinc vàries pors a les que enfrontar-me. La primera, i bàsica, vull caure bé a la gent. I m’adono ràpidament que això no serà problema, tots (sí, TOTS) es mostren molt cordials i amb ganes de xerrar amb un gaijin, que deu ser un bitxo raro per molt d’ells. Tan com ells ho són per mi. No paren de fer-me preguntes durant el sopar. Al restaurant on anem em vaig canviant constantment de lloc per poder intercanviar converses i fer-nos fotos.

El segon temor que tenia era el meu estómac. Podria aguantar la beguda i el menjar? Sembla que sí que vaig fer-ho, però resulta extrany que no em passés res, perquè la barreja de menjar cru amb menjar bullit i fregit no em suposa cap problema en absolut. Durant uns instants vaig recordar el fantasma d’aquella nit horrible hospitalitzar a Hong Kong, l’any passat, per alguna cosa que no se’m va posar bé. Doncs no, tot va perfecte. Decididament, el meu estómac és com el dels nipons: he nascut per menjar japonès. He nascut en el lloc equivocat, cada cop estic més convençut.

També tenia molta por, com he dit, en no cagar-la i beure massa. Perquè em conec. No sóc dels que aguanto massa en aquest camp, per això volia moderar-me. Sabia que la Chieko li agrada emborratxar-se i que pot aguantar molt la beguda, i aquest no és el meu cas, a mi em puja l’alcohol molt fàcilment. Però em vaig comportar molt, crec que tots anàvem entonadets, està clar que jo també, i que xerrava (potser més del compte en certs moments), però també he arribat a la conclusió que la cervesa japonesa és molt més fluixa que la nostra. Si no, no m’explico per què vaig arribar a beure tantes pintes sense caure en rodó.

Després del sopar, la següent trobada ha estat el karaoke. Una mica diferent del que coneixem a occident, amb sales individualitzades pe grups o colles. És a dir, cada grupet té el seu espai reservat per “cantar” i no sentir cap mena de vergonya a que desconeguts els estiguin observant. Tot queda entre col·legues. La tria de cançons es fa automàticament, a través d’una mena de compandament a distància. Cantem moltíssim, fins les 4:30 o així. Jo començo fatal, perquè em fiquen la cançó de Ricky Martin (¿!) “Livin’ la vida loca”, que no em sé! Ho faig fatal i no la acabo. Però després milloro, amb “Hey Jude” dels Beatles i, sobretot, “Like a Prayer” de Madonna, que crec que em surt força acceptable. A mitges també he cantat “hotel California”. També hi ha el moment per descollonar-se quan fiquen la cançó de Bola de Drac (“llum, foc, destrucció”). Ells canten una part en japonès, jo canto la última fent la traducció directa al català. Surt com surt, faig el que puc.

Fa gràcia veure com totes les cançons en anglès també les pots llegir en hiragana, un dels dos sistemes sil·làbics dels japonesos. Em serveix per practicar. Quan la cançó és japonesa no tinc més remei que intentar esbrinar com es llegeixen aquells gargots raros que a les classes amb la Yoko intento memoritzar.

No sóc, ni de bon tros, el que més canto. Però sóc dels que més “canto” en qualitat, això segur.

La amiga de la Chieko que vaig conèixer quan va vindre a BCN, amb qui he tingut una rebuda també molt càlida, canta molt bé “La isla bonita”, també de Madonna.

En fi, tindré un bon record d’aquesta nit, crec que ha sortit tal i com m’esperava, és a dir, genial perquè he estat acceptadíssim pel grup. També m’ha interessat estar parlant molt amb els nois, no tinc amics japonesos, tot són noies. Per això és interessant no? Entre la conversa amb ells, parlem de noies, com no. Els queda molt clar que em soprèn veure les noies amb faldes tan curtes a totes hores i en qualsevol lloc, vagi on vagi. Per cert, entre les tres noies, també hi ha una que li diuen “run run” (o una cosa així) que és físicament una preciositat. Té la mateixa edat que jo, però sembla molt més jove (de nou), la seva cara és simplement perfecte, no oblidaré mai el seu somriure. La putada és que precisament ella era de les que no parlava res d’anglès… volia que li ensenyés alguna cosa, però no hi va haver temps per res. Una llàstima.

En aquest sopar vaig ser el convidat d’excepció, ells ho han pagat. I és quan m’adono que els 7000 iens que costa per cap ha estat bàsicament perquè la beguda barata no és.

Tornant a l’hotel, són més o menys ¾ de 6, a la sortida de l’estació del metro em trobo una prostituta que m’ofereix els seus serveis. Em diu “massaju massaju!!”. El preu no aconsegueixo definir ara mateix, em sembla que m’ha dit 3000 iens, però no n’estic segur, m’ho diu en japonès i jo estic cansat per prestar massa atenció a intentar entendre-la. La noia, això sí, recordo que especifica el tipus de servei tot assenyalant-me i també tocant-me lleugerament la tita (els nipons del nostre òrgan sexual masculí en diuen chin-chin). La oferta pot serbmar temptadora, però també enganyosa, la factura potser pujaria molt entre pitos i flautes, estic sota els efectes de l’alcohol i molt cansat. Per tant, rebutjo qualsevol mena de negoci (espero no empenedir-me, potser hagués estat interessant provar una experiència nova per mi…).

FOTOS

(9) VISITA AMB LA NAOKO

Sat, 05 Jan 2008 10:00:03 GMT

14/12/07

Avui és un dels dies més esperats per mi, i no em decebrà gens. Hi ha molt per explicar. Aquest serà un escrit llarg, esteu avisats. És el dia de la trobada amb la Naoko, i aquí m’aturo un moment per explicar qui és aquesta noia.

La Naoko és una noia que vaig conèixer de manera accidental ara fa més o menys un any a l’oficina de turisme. Ella era una turista més que anava amb els seus pares. Va tindre la desgràcia que li van robar tot (cap novetat, el pa de cada dia a BCN per desgràcia). Total, que jo vaig ajudar-la, vaig donar-los 20 euros perquè agafessin un taxi fins l’ambaixada de Japó. No tenien temps per perdre perquè al dia següent havien d’agafar un avió, i l’ambaixada estava a punt a punt de tancar, eren gairebé les 16h. En fi, vaig fer la bona obra del dia (no acostumo a deixar diners a ningú, i menys uns diners com aquests que jo sabia que eren a fons perdut). Però mira, vaig pensar “qui sap si algún cop jo necessitaré en un futur la seva ajuda, donat que tinc certa mania a viatjar a Japó, jejeje). No sé si va ser el karma (allò del que tant parla el de “Me llamo Earl”, una de les millors sèries de la història de la tele!), el cas és que vaig ajudar a algú que després en un futur també m’ajudaria, i el futur era el mateix dia que, ara sí, em disposo a narrar.

Arribo al punt de trobada, que és la grandiosa estació de Shinjuku (per on passen 2 milions de persones cada dia) un lloc on es creuen 6 o 7 estacions de metro, línies de tren regional diverses i el shinkansen. La gent que no suporti la ciutat aquí es moriria d’atabalament. Fins i tot un urbanita com jo se sent incòmode de tant trànsit humà que trobo.

Com que arribo molt d’hora a la cita, vaig a mirar algunes botigues d’electrònica, però tot és en japonès i res en anglès. De fet, no em cal comprar res, aquest cop no em compraré cap càmera, la que tinc em va perfecte.

Fa un dia esplèndid, el millor des que sóc al Japó (16 graus i amb sol). M’aturo a una de les places, a la sortida est de l’estació de JR i contemplo l’anar i venir constant de gent. La majoria semblen tenir pressa, però no tanta com a Osaka (els d’aquesta ciutat tenen com a característica que els diferencia d’altres nipons, que sempre van amb el coet al cul, això m’han dit).

Veig els primers sense sostre al carrer. No demanen diners, s’estàn allà tirats i prou. També com qui diu veig els primers occidentals, que “canten com una almeja” (com jo?!). Són italians que, fent gala de lo patètics que poden ser quan s’ho proposen, entonen alguna cançó tot cridant (potser són seguidors del Milan que volen celebrar la victòria del seu equip ahir davant d’un equip japonès). Els vianants tokiotes no semblen massa afectats i se’ls miren amb total indiferència.

Jo els faig una mirada de més aviat censura. Però de seguida la meva mirada torna a concentrar-se en lo meu, observar nipones guapes.

La Naoko arriba amb força puntualitat, acompanyada (com m’havia dit) de la seva mare. Al principi no la reconec (no perquè els nipons de per sí siguin força semblants, sinó perquè feia temps que no havia vist una foto seva i me’n recordava vagament). Ella em reconeix al moment (no és difícil, sóc l’únic gaijin que està esperant en aquell moment al punt que vam establir, al costat del lloc de policia “koban”). La Naoko em recorda físicament a la Masayo, una de les japoneses més dolces que he conegut en ma vida. Però amb la diferència que la Naoko és més gran (té 40 anys, no recordava que fos tan gran, pensava que en tenia uns 35).

Ella i la seva mare m’han preparat una visita turística força completa. Primer de tot anirem a visitar un típic jardí japonès. Sí, això ho he fet altres dies, però és que és de les coses que més m’agrada fer aquí, per això li vaig suggerir si en podríem veure algun.

El jardí on anem (Hama-Rikyu) és preciós, no em decepciona, les vistes són generoses, m’agrada el contrast de veure al fons, i tot rodejant l’immens parc, els enormes gratacels que delimiten aquell espai tan verd, amb tants arbres, un llac ple d’ànecs, tot tan ben cuidat, tan net … No cal dir que faig moltes fotos no?

Al centre del parc hi ha una caseta de fusta que és on farem la tradicional cerimònia del te. És més complicada del que pot semblar, però tot guiri ha de passar per aquesta experiència. El te que prenem (“o-cha”) no és que m’agradi massa, però no és tan dolent com pensava. És una mica amargant i amb molt de gust d’aigua de mar. També deu ser que jo de te no hi entenc ni fava. No puc dir que no m’interessi tota la litúrgia que envolta prendre un te i una pasta, s’han de fer uns moviments molt concrets perquè es faci amb el màxim de respecte i educació possible. En definitiva, a mi tanta cerimònia formal m’atabala: que si primer s’ha de menjar la pasta, que si ves amb compte en com agafes la tassa i la manera de beure… bufff… en circumstàncies normals tot això m’importaria un cogombre, però estic atent als esforços que la Naoko fa en la seva explicació. Vull fer-ho bé, ser el màxim de respectuós possible i no semblar massa vulgar, que no se’m vegi el llautó vaja! Però, repeteixo, és una tasca difícil! Tinc molt respecte a la Naoko i a la seva mare, la conversa fins ara està essent molt cordial i més aviat desenfadada, però també noto certa distància. Evidentment el tracte que tinc amb elles no s’assembla ni de conya a la confiança que tinc amb la Kikuyo. I per això haig d’anar amb compte de no espifiar-la amb cap comentari que em pugui semblar innocent i que acabi essent considerat auster.

En fi, seguim. Ara el que toca, després del relax que no és tan relax (jjejeje), és agafar un “water bus” que ens durà fins a Asakusa. Una mena de “Golondrines” vaja. Mai no m’hagués imaginat que agafaria un vaixell per moure’m per Tokio. Però així és, D’aquest preculiar mitjà de transport enmig de la gran ciutat simplement en recordaré l’hostella, que no para de xerrar (evidentment tot en japonès) i la quantitat de pons pels que passem, alguns molt macos. És com agafar un bus turístic però en versió aquàtica.

Asakusa és un lloc de visita obligada per qualsevol guiri. Aquí sí que veig molts turistes (no n’hi ha cap que parli en català, en aquells moments igual sóc l’únic que volta per allà). Ja havia estat aquí en la meva primera visita a Japó, el 2001, però de dia. Les vistes nocturnes (de nou ja són més de les 5, hora en que es fa fosc) valen la pena. Les fotos segur que em quedaran molt bé.

També a Asakusa fem una mica de berenar, una mena d’escalfament abans de sopar, a base de sushi. Probo els sushis amb wasabi i ratifico que no m’agraden massa, els trobo massa picants. Sóc com els nens japonesos, que els mengen sense aquest extrany ingredient.

La següent visita és Roppongi, lloc també molt freqüentat per guiris tot i que no en trobo molts. Hi van més durant la nit, crec. Allí veiem la il·luminació nadalenca dels carrers. En destaco, per sobre de tot, una mena de camp que està tot ple de llums blaves, on s’hi alça un enorme arbre de Nadal. Les fotos en seran un bon testimoni.

Però on jo m’emociono de veritat és quan passo per davant de l’edifici de KONAMI, una de les empreses de videojocs més importants del món. Gràcies a Konami he passat hores i hores d’entreteniment quan era un xaval, i no tant xaval, amb jocs d’ordinador que van marcar tota una època, començant per els d’MSX. Recordo amb nostàlgia, doncs, les centenars d’hores que he estat encastat a la pantalla picant-me en jocs com la saga dels Nemesis, els Hyper Sports, els Goonies i tants altres. Moment emotiu a Japó, molt emotiu.

Acabarem la jornada a Shinjuku de nou, soparem a un lloc que fa pinta de car. Em convidaran elles, com no. No em deixen pagar gairebé res aquests gent (només he pogut pagar el transport del metro i ja està).

Abans de començar a menjar, fem l’intercanvi de regals. Jo els he portat pernil salat, una capsa de galetes gironines Trias, un calendari de Gaudí i una capsa de turró d’alacant. Bé, elles diuen que massa cosa. Però és poca cosa comparat amb tot el que estan fent per mi en el dia d’avui. Ja m’han tornat, i de sobres, el favor que els vaig fer a BCN. Elles em regalen dues tasses artesanals per beure sake, vi, o el que sigui (són les que he utilitzat aquest Cap d’Any per brindar!), i també unes galetes que han comprat a Asakusa mentre jo anava despistat fent fotos. Per cert, no només jo faig moltes fotos, la Naoko també en fa moltes, està fent un curs de fotografia i per això té una càmera que supera de bon tros la meva.

El sopar en qüestió és a base de tapes japoneses. Algunes de molt bones, altres de normaletes. Val a dir que tot i els molts plants d’aquests que podríem considerar com a menú de tast (molta varietat i poca quantitat), no ha estat el millor sopar de tots, segons el meu paladar (que igual és ben extrany!). Però la companyia que he tingut i la beguda (ens hem animat tots plegats) ha estat un factor decisiu per considerar aquesta part del dia la millor. La Naoko s’ha mostrat cada cop més impàtica i menys tímida, a mesura que avançava el dia. Però no li he volgut fer massa preguntes personals, perquè la conec poc i no ho veuria massa lògic segurament. Els japonesos, al principi, són molt reservats. I no negaré que els 40 anys que ella té a mi m’imposen una mica.

La seva mare, de qui gairebé no n’he parlat, té 67 anys molt ben portats, i encara treballa. Arregla i dissenya kimonos, és una gran apassionada d’aquesta típica vestimenta japonesa.

De ben segur que el dia d’avui ha estat el més intens i més divertit de totes les vacances fins ara. Costarà de millorar. Però demà a les 14h tinc una altra cita que espero també amb moltes ganes, la de la Chieko.

FOTOS

243 NAOKO SOLA

250 VISTA PARK+GRATACELS

258 EL TE I LA PASTA

260 NAOKO, MARE I JO A LA CERIMONIA DEL TE

261 NAOKO, ORIGAMI

269 NAOKO+MARE VISTA GRATACELS + PARK

288+292 ASAKUSA DE NIT

309 SEU DE KONAMI!!!

319 UN CAMP PLE DE LLUMS, A ROPPONGI

323 NENES PROMOCIONANT COCA-COLA

325-326-327 TAPES JAPONESES?

(8) TRANSICIÓ

Thu, 03 Jan 2008 21:38:18 GMT

13/12/07

Després de passar la nit a Nagoya, a la casa de les estrelles de la Kikuyo (és una gran apassionada a qualsevol objecte que tingui aquesta forma, per tant la decoració està plena d’estrelles), anem de compres al super. Allí compro la maionesa que m’ha demanat que li porti en Rafa, galetes i xuxeries vàries, i també molts sobres instantanis de sopa de miso. També compro el meu primer o-bento per menjar al shinkansen (una caixa amb menjar que compren molt els businessmen i qualsevol altra persona que per motius de feina mengi a fora i no es vulgui gastar molts diners).

Agafo el shinkansen, és hora d’anar a Tokyo. Sense massa problemes d’orientació arribo a l’hotel (cosa no gens fàcil tenint en compte que estic a l’estació d’Ikebukuro, que té unes 40 sortides diferents!). Aviat me n’adono que la zona on estic és plena de locals nocturns, molts pachinkos, restaurants i bars de noies on els businessmen i altres van a ofegar les seves penes i/o a desestressar-se a base de beure sake o qualsevol altra beguda i a veure nenes maques que, amb converses sensuals i amb roba molt lleugera, les animaran (això si, les noies no es deixen tocar ni res més enllà, a menys que no paguis una quantitat extra).

El món nocturn de Japó és encara ben desconegut per mi, sóc tallat i no m’atreveixo a entrar sol a un d’aquests llocs, envoltats de preciositats nipones que, a canvi d’un bon grapat de quartos, et fan companyia. Si vols tenir contacte carnal, com he dit, el preu puja considerablement, segons m’ha explicat prèviament la Kikuyo.

(nota des de BCN -> si algú està interessat en com funciona el negoci del sexe a Japó, recomano la lectura d’una web que explica amb molt detall els sistemes que es troben a Japó: http://espaciojapon.com/foro/viewtopic.php?t=839 )

Pel que he vist fins ara, les noies de Tokyo (tokiotes) es maquillen encara més que les que he vist a altres ciutats, vesteixen de forma més provocativa. Em sorgeix, un cop més, l’eterna pregunta: qui coi vol veure temples tot el dia quan els tens a peu del carrer?

Dedico el que queda de tarda a visitar TOBU, que és més o menys com un Corte Inglés, però en versió gegant (és el segon centre comercial més gran del món). M’esplaio a gust veient els restaurants, més aviat carets, de les plantes superiors, i també babejo una mica repassant algunes de les dependentes. A una de les plantes, hi ha una escola de cuina, tant el personal com els aprenents, tot són noies. M’hi passejo un parell de minuts fins que comencen a notar la meva presència, llavors marxo perquè, ara que hi penso, a mi no se m’hi ha perdut res allà i no vull “cantar”.

Decideixo sopar a un lloc molt més discret però que sembla prou concorregut. Demano ramen calent (s’ha de variar una mica, no sempre puc estar menjant sushi). No és massa bo, de fet serà un dels pitjors menjars de tot el viatge. Però per sort també he demanat Gyoza (un dels meus plats favorits, que no és japonès sinó que ve de la Xina). Tot plegat em costa 580 iens, ben barat!!! No parlo de la beguda perquè ja em porten sempre aigua, que és el que vull. I de gorra! Si volgués demanar una beguda, com la cervesa, el preu pujaria uns 300 iens o més.

Torno a l’hotel, aquesta nit faré la trucada de torn a la Kikuyo, miraré el meu correu i em prepararé un bon bany. Demà em depara una cita molt esperada, la Naoko.

Les fotos d’avui, com que no són massa importants, les passaré per alt. Però en penjaré una altra que no és res més que alguns dels pocs records que m’he endut aquest cop del Japó. És a dir, galetes per un tubo i també uns quants clauers i imans en forma de sushi.

(7) NAGOYA DE NOU

Tue, 01 Jan 2008 23:03:04 GMT

... i continuo amb la redacció del viatge a Japó, i aquest cop no ho interrompré més, que ja s'han acabat les festes de Nadal :-) Som-hi doncs amb el setè dia,

12/12/07

Agafo el shinkansen al matí, arribo a Nagoya on de nou em trobaré amb la Kikuyo, passaré la nit a casa seva. Recordaré doncs la seva casa, aquella que s’obre per la porta de baix amb els ulls. Sí, sí, ella posa els ulls davant d’un aparell extrany que la “llegeix” i li obra la porta. Jo ho provo amb els meus ulls, no funciona. Coi de tecnologia futurista!

Sí, el mateix lloc on vaig passar part de les vacances del 2006, aquella casa on, tot i només viure-hi ella, de tant en tant alguns aparells, com l’alarma o el bany parlen. La casa que podria recordar la peli “regreso al futuro”.

Parlant del shinkansen, el tren bala japonès, m’he comprat un passi abans d’anar al Japó que em permetrà viatjar il.limitadament amb aquests trens durant 7 dies. El cost total és de gairebé 200 euros. Pot semblar car, però ho és encara més comprar bitllets per cada trajecte que facis per separat. En altres paraules, m’he estalviat una pasta considerable gràcies al Japan Railway Pass (es pot comprar a BCN al c/ consell de cent 333, a l’agència JAL Pack). Això sí, puc agafar dos tipus de trens, el Kodama i el Hikari (aquest últim va a uns 200 km/h), però no puc agafar el més ràpid, el Nozomi (que arriba a velocitats de 270 km/h).

El shinkansen és un transport molt confortable. De nou, els trens sempre arriben amb puntualitat super-rigorosa. Si el tren surt a les 11:15, si arribes a les 11:16 ja l’has perdut, no és conya.

El dinar amb la Kikuyo és increible, un dels millors. Molt bon sushi i per un preu molt raonable.

El maki (peix cru envoltat d’arròs i alga) que més m’agrada és el d’ous de salmó (ikura) i el de tonyina (maguro).

Com que ja vaig estar l’any passat a Nagoya, no m’interessa veure res molt turístic, sinó que aprofitarem per anar a veure una exposició temporal que hi ha sobre el pintor francès Toulouse-Lautrec, que m’agrada molt. Ja en vaig veure una a BCN, sobre cartells de la bohèmia francesa, però aquest museu és molt més gran.

Després hem quedat amb la Naoko, una amiga d’ella que ja vaig conèixer a BCN. Anem a sopar, i aquest cop em decideixo per menjar tenpura (verdures arrebossades).

El dia no dóna per més, diem que ha estat més aviat de transició, el pont que em durà a la segona i última part del viatge, Tokyo.

FOTOS

. ou de salmó

. menjar boníssim

. rèpliques de sushi en cera

. castell de sushi en cera

AQUARI OSAKA

Sun, 30 Dec 2007 16:13:51 GMT

I vet aquí el vídeo que vaig prometre. Acabaré l'any amb imatges relaxants de la visita a l'aquari d'Osaka.

El que més em sorprèn, i ho he vist després de fer el vídeo (no me n'havia donat compte), és concretament el començament del tall dedicat als pingüíns (1:26 min). Fixeu-vos el salt que fa un pingüí que tot d'una "apareix" de l'aigua, a la part esquerra de la pantalla. Ho trobo francament espectacular, no se com collons s'ho fa per saltar així "de cara". No ho sé, potser és una tonteria, però a mi m'ha agradat aquest tros. Si voleu veure millor el vídeo, aquest enllaç us ajudarà.

http://www.youtube.com/watch?v=YjJaAIzpzz0

Que tingueu un bon 2008 !

(6) CASTELL D'OSAKA

Sat, 29 Dec 2007 22:25:28 GMT

Aquest dia també estaré sol. Al matí plou, per això canvio els plans inicials, que eren anar a veure el castell d’Osaka i anar de shopping. El que faré serà tornar a la zona de l’Aquari on hi ha l’Imax. Veig la peli en 3D Deep Sea (“profundidades marinas”, que també fan a BCN). Seran els 1000 iens millor gastats del dia, em quedo bocabadat del realisme d’aquesta projecció.

Ha parat de ploure i, ara sí, marxo cap al castell d’Osaka, però no hi entro perquè ja faig fotos molt guapes des de fora, no pagaré els 600 iens que val (total, de castells ja vaig veure’n un parell l’any passat a Nagoya i a Inuyama). Més o menys deu ser el mateix. En tot cas, prop del castell hi ha uns jardins molt macos, seran unes bones fotos.

La conversió a moneda, com he comentat en dies anteriors, és més aviat senzilla, ja que 1 ien = 1 pesseta. Però passar de pessetes a euros em comporta certa dificultat, per dos motius essencials: 1) m’he acostumat a pensar en euros, ara me n’adono. 2) sóc una mica patata amb els números, sempre he preferit les lletres jo.

Després del castell, vaig fins a la zona d’Umeda, que és bàsicament nocturna, per això estic segur que m’he equivocat en anar-hi en plena tarda, molts locals estan tancats i caminar pels carrers d’allà es fa una mica avorrit. A Umeda hi ha una famosa nòria que els japonesos, potser per falta d’espai edificable, han construït damunt d’uns gratacels. No hi vaig perquè ja he anat a la nòria gegant, no cal repetir.

A la tarda me’n torno a la zona del centre comercial que hi ha prop de l’hotel, torno a la botiga de Tot a 100 Yen, compro més piles per el reproductor d’mp3, que m’acompanya fidelment durant tot el viatge, especialment en les llargues hores d’avió i també, com gairebé sempre, uns minuts abans de dormir-me.

Mai no he entès massa per què al Japó tot és tan net: el metro, els carrers de la ciutat… tenint en compte la dificultat que tinc en certes àrees per trobar papeleres. Suposo que és una qüestió d’educació i normes cíviques que a BCN no es respecten massa.

FOTOS

. cine Imax

. els voltants del castell d’Osaka

(5) L'AQUARI, LA NÒRIA I EL POR NO.

Fri, 28 Dec 2007 21:26:47 GMT

El dia comença molt bé, fa un sol que ajuda a que la temperatura no sigui tan freda com l’habitual (entre 5-13 graus de mitjana aquests dies). A més, he rebut un email de la Chieko, una amiga que podré veure a Tòquio de qui ja en parlaré més endavant.

Avui sí que és el primer dia que estic sol, per això haig d’animar-me al màxim i intentar sortir-me’n amb la orientació i amb el transport públic. Un urbanita com jo no ha de tindre problemes excessius, per més gran que sigui aquesta ciutat.

La primera visita és una de les millors de tot el viatge: l’aquari d’Osaka, un dels més grans del món, diria que el més gran de Japó també. Aviat en faré un vídeo perquè podeu veure les meravelles que vaig contemplar aquest dia.

Al costat de l’aquari, on hi dedico potser una hora ben bona, es troba l’IMAX, vull anar a veure una peli d’aquestes en 3D sobre els fons marí, que per cert també fan a Barcelona. Però és dilluns, i aquest cine, com altres coses, està tancat. Canvi de plans, aniré a la nòria gegant que hi ha a la zona. És la més gran d’Àsia, o sigui que som-hi. Em gasto 700 iens i puc veure bones vistes, no tinc vèrtic per tant cap problema. El viatge dura uns 15 minuts, entre explicacions en anglès que no atenc massa.

Per dinar, m’agafo uns maki-sushi de tonyina, els meus preferits. Només pago 270 iens, tota una ganga. A Barcelona això surt molt més caret!

Quan arribo a l’hotel és força d’hora, i decideixo fer una siesta, per no oblidar costums del país. La tarda la dedicaré a passejar per un llarg carrer que hi ha prop de l’hotel que és ple de botiguetes. Entre altres coses, compro caramels de goma (me’n emportaré molts a BCN, els meus preferits són els de mango i els de raïm). La veritat és que no entenc per què els nipons són tan primets, amb la quantitat de galetes i xuxeries bones que tenen… Jo no sé si podria resistir la temptació. El que m’extranyarà a la tornada a Catalunya, i aprofito per dir-ho ara, és que, davant la meva sorpresa, i tot i la quantitat de teca que m’he fotut, m’hauré aprimat gairebé 2 kilos. Increïble! Suposo que haurà estat de tant caminar, perquè me’n faré un munt durant tot el viatge.

A les “convenience stores”, que són botigues obertes les 24 hores, intento fullejar alguna revista per adults, però gairebé totes estàn precintades, per tant, tret que no me’n compri una, no podré veure res. En tot cas, res que no sàpiga: les noies surten amb els pits a l’aire però les parts baixes estan censurades per uns quadrets tipus mosaic i que donen pas a que hagis d’utilitzar una mica la imaginació. Més morbo? Potser sí, no està tan malament la idea.

El mateix passa amb els DVD porno japonesos (i ara mateix m’imagino que més d’un perdut del Google que arribarà a aquesta pàgina del blog perquè ha posat en paraules clau de recerca “DVD porno japonès”, jejeje). El que deia, si compres alguna peli “marrana”, et quedaràs frustrat veient que totes estan censurades. Per això, no en compro cap. Si vull veure porno japonès sense censura, internet té moltes pàgines que, a més, són gratis. Si algú està interessat en saber-ne algunes, aquí estic per ajudar :-)

Com podeu veure, no em fa vergonya admetre que a vegades miro porno a la xarxa. De fet, qui no ho fa? És igual, per mi no deixa de ser un hobby com un altre, res del que me n’hagi d’avergonyir, ni molt menys ;-) El que passa és que no queda bé dir-ho “en societat”, però al meu blog jo escric sobre coses que m’agraden. I el porno japonès realment m’agrada, el trobo molt més sensual que el porno ianqui o europeu.

I avui ho deixo aquí, el dia no ha deparat res més que sigui digne a destacar.

FOTOS

Diverses fotos de l’aquari i la nòria més gran d’Àsia

(4) PATCHINKO, LES NIPONES I LA MODA

Thu, 27 Dec 2007 21:57:33 GMT

Després del breu parèntesi de les festes, reprenc la narració de les vacances a Japó d'aquest desembre.

09/12/07

Aquest dia serà molt tradicional. Al matí, visitaré un jardí japonès i també un temple, podeu veure’n les fotos a baix. A la tarda volíem anar a unes muntanyes russes, però estan tancades i em quedaré amb les ganes.

Avui durant breus minuts hem entrat a un Patchinko. Se’m fa difícil explicar quin sentit té aquest aspecte lúdic dels japonesos. Tots els amics que he conegut fins ara m’han afirmat que no suporten el patchinko, però el cas és que en veus a tot arreu. Són sales enormes plenes de màquines escura-butxaques, però no com les d’aquí sinó que el sistema és diferent. L’explicació la podeu trobar a http://es.wikipedia.org/wiki/Pachinko

Jo em quedo amb el soroll que fan aquestes sales, no sé a quants decibels està, però és un so insuportable per mi (ara entenc un CD de Mano Negra que van titular “In the hell of Patchinko”, efectivament aquestes sales són un infern!). Tot i així, he entrat per fer-hi un cop d’ull. I, vista l’experiència, no crec que hi torni a posar els peus mai més.

A la tornada a l’hotel, entre les botigues que ens trobem, n’hi ha una de Tot a 100 iens. Ho aprofito per carregar de piles que m’aniran bé per l’mp3. Una ganga, 4 piles per 0’7 euros, no està malament.

Acabo el dia força atabalat, perquè tinc dificultats per orientar-me a l’hora d’arribar a l’hotel, i sé que a partir de demà em toca estar sol. Això i una altra notícia desagradable que rebo un cop a l’hotel (que no ve al cas tampoc comentar-la ara) fan que aquella nit sigui la pitjor de les meves vacances. Afortunadament, al dia següent tot s’arregla i el mal moment passat queda feliçment superat. Serà una anècdota més, al cap i a la fi.

Ah, avui també vull comentar una altra cosa, els vestits de les noies. No paro de babejar mirant les noies amb unes mini-faldes de vèrtic. La llargària de la falda és directament proporcional a l’edat de la noia. Com més jove és la noia, més curta és també la falda. M’hagués agradat fer fotos dels models que veia passant pel carrer a totes hores, però no quedaria molt bé, decideixo optar per la discreció i no faré el préssec fent fotos de noies. Però sí que penso que, havent-hi aquests modelets passejant en qualsevol hora del dia, qui necessita visitar meravelles de la cultura japonesa quan ja les tinc només sortir de l’hotel? Jejeje, moment “Danichan el cremadillu”. Aquelles japoneses dels manga que veiem a la tele, amb vestidets tan curts, són el reflexe de la realitat al carrer també.

Aquí a Catalunya també veus noies vestides de curtet, només faltaria. Però quan més provocatives van és només els dissabtes a la nit, o algun dia que la penya surt. Al Japó, en canvi, sembla com si les noies anessin de festa cada dia.

La Kikuyo m’explica que els japonesos (especialment el sector fèmines) són uns autèntics esclaus de la moda, i ara la moda és la d’ensenyar les cuixes tan com puguis. Doncs tu… visca la moda!

FOTOS

. imatges de jardins.

. el drac Shennon, el de les boles de drac ;-)

. la Kikuyo prop d’un dels temples.

(3) OSAKA I LA TROBADA FELINA.

Sat, 22 Dec 2007 10:02:50 GMT

Hem abandonat Kobe per dirigir-nos al pròxim destí, que serà Osaka. Aquesta ciutat és famosa, entre altres coses, perquè diuen que les noies japoneses més guapes es troben en aquesta ciutat. Bé, o això és almenys el que havia sentit. En realitat, de noies guapes n’he vist a tot arreu en tot el viatge, vagi on vagi.

Després de fer el tonto a uns grans magatzems (vegi’s foto estúpida de la màscara de Doraemon), la primera visita és la d’un edifici d’alçada. Les vistes de la ciutat estan bé però el dia és força núvol i les fotos no surten tan bé com hagués volgut. Per pujar fins a dalt de tot hem utilitzat unes escales mecàniques llarguíssimes on el disseny recorda películes futuristes. També aprofito per fer una foto a una parella de nuvis que se les prometen molt feliços.

També aquí podreu veure una foto d’una de les moltes màquines expenedores de begudes que es poden veure a tot arreu. No només serveixen els típics refrescos, també pots demanar-te te o cafè calent. No deixa de ser curiós per mi observar com una Cola-Cola és més barata que una aigua. Les coles valen 100 iens, l’aigua val 120. Increïble.

A la tarda, i després de voltar molt, anem a una “cat house”, o no sé com en diríem. Ho intentaré explicar. Bàsicament, en alguns llocs de Japó pots anar a una mena de cafès de gats on, mentre prens la teva beguda, tot de gats volten per allà. Els pots tocar, pots jugar amb ells… Hi ha una altra modalitat que és la que nosaltres hem pogut trobar, després de voltar molt per arribar al lloc en qüestió: es tracta d’un pis on la propietària, o treballadora, té dotze gats. Pagant una quantitat que comença a partir de 600 iens, pots estar-te el temps establert a aquella habitació (deu ocupar uns 20 metres quadrats si fa no fa) i tens tanta beguda gratis com vulguis, que agafes tu mateix de la nevera. Bàsicament funciona així. A mi em feia gràcia anar a un lloc així, en desconeixia totalment la seva existència.

Una de les normes és que no pots fer fotos, no pots fer vídeo ni tampoc pots agafar els gats. Els pots tocar tan com vulguis (o com es deixin), però no agafar-los. De totes formes, la propietària fa una excepció amb mi i em deixa que els faci fotos (sense flaix) i que també en faci vídeo.

Amb la Kikuyo, ens agafem un “passi” de 60 minuts (pagarem uns 6 euros cada un). A aquella habitació en conto un total de 12, tots són bastant carinyosos. Mentre prenc suc de taronja, m’agrada observar-los, fer-los fotos, comprovar com la Kikuyo els té especialment pànic quan es tracta de donar-los de menjar, dedico cert temps a veure la decoració del pis, i també observo amb atenció les dues noies que hi ha també amb nosaltres. Més tard ve un noi, que es dedica a mirar els gats i no es belluga massa. Llavors és quan, més que disfrutar de la presència dels gats, em pregunto una mica sobre el sentit d’un lloc així. Si això pot ser realment un negoci a la segona ciutat més poblada de Japó, i el per què de l’existència d’un “zoo” de gats a dintre un pis normal i corrent. En part, em sento una mica tonto havent de pagar 6 euros per veure gats, quan jo tinc el meu “sushi” a casa, que és un gat tonto però que em distreu prou. Tot sigui per una experiència nova al Japó. Però, i la gent que hi va? Suposo que la majoria són joves que adoren els animals i no es poden permetre el luxe (per problemes d’espai, més que econòmics evidentment) de tenir un gat al seu pis.

En fi, aquesta ha estat una activitat interessant i diferent que no m’esperava que faria. Però mira, Japó és diferent… en tot!

Després de l’experiència felina, hem anat a la zona del port perquè la Kikuyo volia veure la il·luminació nocturna (de veure llums me’n faré un bon fart aquest viatge, coincidint amb època nadalenca). En recordaré, més que les llums, el fred que fot a aquelles hores de la tarda. Jo només tinc ganes d’anar a sopar, jeje.

FOTOS

Dani Doraemon. Que burro!

Back to the Future?

Visca els nuvis!

Màquines de begudes.

A la casa dels gats.

Balena de llum.

Kawaii ne!

Doraemon a punta pala.