QE2 / DANICHAN un català poc ocupat: TELEVISIÓ

EM RATLLES, OTERO, EM RATLLES MOLT

Wed, 26 Mar 2008 21:41:08 GMT

La tele és insuportable, però hi ha alguna cosa que val la pena. Haig de fer un enorme sacrifici mentre espero que facin un nou programa de la TV3 que em fa ilu. Fan un resum en imatges dels 25 anys d’aquesta cadena. I mira, és part de les nostres vides, no? Perquè hi va haver una època, quan era petit, que vaig xupar molta tele, molta TV3 per ser més exactes.

Abans d’aquest programa, però, surt la Otero. La insufrible Otero. Com més la veig, més la repúdio, amb aquells aires de superioritat que sempre, sempre, ha tingut, amb aquests modelets que em porta (vol dissimular que els anys passen també per ella, però Júlia, no t’enganyis, no ets atractiva com potser ho eres fa ja uns anys, almenys no ho ets per mi). Per això no et miro mai, Júlia, perquè no suporto el teu ego (potser per això el Pellicer i ella no es van aguantar i es van divorciar, per una guerra interna d’egos, vaja un altre el Ramon, no?). Júlia, recorda que si portes convidats que suposadament són graciosos (com ha estat el cas de l’Albert Om i, sobretot, la gran Lloll), els que han de fer les gracietes són ells, no cal que intentis destacar més que els teus propis convidats. En sèrio, que no cal.

Osti tu, mentre espero que facin aquesta nova sèrie, si canvio de canal el panorama no és massa millor que la Otero… a TVE1 juga la furia apanyola un amistós amb Itàlia. Bufff… pasalacabra! Al C33 fan bàsquet (no m’interessa massa tampoc). A CUATRO fan El Hormiguero que, tot i que té certa gràcia, també has d’aguantar aquells ninots (deuen fer veure que són formigues, no?) que no fan gràcia ni a la de tres.

Que difícil que és aguantar davant la tele sense rondinar!!! Jo cada cop em costa més!

BUF, NADINE, BUF

Fri, 14 Mar 2008 19:43:31 GMT

Avui, com si fos un "quinceañero", el post estarà dedicat a una mossa que està boníssima. No, no és japonesa, també em miro a les que no són orientals, a vegades. Aquesta es diu NADINE VELAZQUEZ, és una actriu americana d'origen llatí (Puerto Rico) que surt a una de les sèries més bones que he vist mai a la tele i que algun cop he mencionat al blog: MY NAME'S EARL (la podem veure a LA SEXTA sota el nom "Me llamo Earl"). Em sembla que des del genial Parker Lewis que no disfrutava tant amb una comèdia televisiva.

I la mossa que està per xucar-hi pa. Ala, Danichan el cremat, de nou. Així corregim l'error de parlar massa de política darrerament...

ADOLESCENTS: COLEGIO DEGRASSI

Mon, 11 Feb 2008 20:51:47 GMT

Seguint el particular revival de les sèries de la tele de la meva infantesa, aquest cop no va de dibuixos animats. Però sí d’una típica sèrie d’adolescents que recordo amb tendresa. Com sempre, el tubu em facilita tal tasca, avui la banda sonora de “colegio Degrassi”. Les aventures d’en Joey em van fer disfrutar de valent.

http://www.youtube.com/watch?v=d57D2MSSFzk

CHARLIE BROWN I SNOOPY

Sat, 09 Feb 2008 23:14:57 GMT

El post que avui penjo està repetit. Sí, però ja que parlo de sèrie de dibuixos animats de la tele, CHARLIE BROWN ocupa un lloc preferent entre els meus favorits.

Fa ja una colla d’anys, gairebé tants com els que tinc, els de TV3 m’alegraven els diumenges a la tarda amb la sèrie “Charlie Brown i Snoopy”. No van ser molts caps de setmana, però els vaig aprofitar com un crio que era llavors. Però no vaig conèixer els Peanuts i Snoopy arran de la tele, sinó dels llibres! Donat que mai no m’ha agradat gens llegir, això era una novetat i tota una sorpresa. Aquí haig d’agrair a la meva tia que em regalés de tant en tant uns llibres en blanc i negre que eren historietes d’un nen amb el cap gros que, tot i ser un fracassat, no es donava mai per vençut i sempre buscava el per què de les seves desgràcies, mai no es rendia. Charlie Brown i jo som molt semblants en moltíssimes coses, sobretot en l’èxit gairebé nul que sempre hem tingut amb les noies. Però cap dels dos no cedeix ni una miqueta, som tossuts de mena!

Snoopy era genial, les històries que s’inventava sobre l’as de la Segona Guerra Mundial a la recerca del Baró Roig… La Peppermint Patty i la Marcie (a la tele ella li deia “para de dir-me senyor!”, als llibres “prou de dir-me senyor!”), la malla llet de la Lucy Van Pelt, el seu germà intel.ligent però que sense la manta protectora no era res… Buffff… quan hi penso, quins records!

Encara avui llegeixo de tant en tant aquelles historietes, em segueixen agradant tant com abans. I ara, gràcies a Internet, també he pogut veure alguna peli i bones webs amb informació sobre tot el que envolta Charlie Brown.

Potser per això em vaig emocionar tant i tant quan, gràcies a la Kikuyo, vaig visitar a Hong Kong el CHARLIE BROWN CAFÉ, que no sabia ni que existia.

UN BON REMIX

Wed, 06 Feb 2008 16:25:03 GMT

Ara que estic recordant la meva infantesa amb sèries de la tele, aprofitaré la feina ben feta d'un bon col.lega per al post d'avui.

L’amic Lites fa uns mesos va penjar al tubu un vídeo que recorda en imatges moltes de les sèries infantils i de les pelis que ens vam empassar els de la meva generació. Bé, ell és una mica més jove que jo, però més o menys ja val per resumir moltes sèries en pocs minuts. He posat una nota a moltes de les que hi surten, amb algun comentari o altre…

WILLY FOG. Li poso un 7.

BANER Y FLAPY. Era una sèrie molt cursi, de les que ara ja no es fan. En el seu moment em va agradar bastant. 7.

BARRIO SESAMO. No em va apassionar, la veritat. Només suportava l’Epi i en Blas. Em feia ràbia aquell “conde drácula” i, dels personatges de carn i ossos, aquell flequer, en Chema, també era una mica xulillo. No matava, vaja. Un 4.

PARCHÍS – ENRIQUE Y ANA. L’altre dia un programa de la tele va ajuntar-los, els Parchís, em vaig quedar fins les tantes mirant-ho perquè em feia gràcia veure com eren els seus components un cop grans. Vaig jugar molt a Parchís, jo era la fitxa blava sempre, perquè és el meu color preferit. Prefereixo les pelis que van fer el duet Enrique y Ana, tot i que ara no pugui suportar aquest Del Pozo, que és un xuloputes d’aquests que acaben tristament en programes escombraria fent de tertulians. En tot cas, al que anàvem: un 8 per Parchís i un 8 també per Enrique y Ana.

MAZINGER Z. No me’n recordo massa d’aquesta sèrie, crec que era molt petit… però m’agradava molt també. Un altre 8, ale.

LA BOLA DE CRISTAL. No ho mirava, no puc opinar.

CANDY CANDY. No, això em sembla que només ho miraven les nenes. Jo, almenys, segur que no, tampoc puc posar nota.

TOM SAWYER. Sí, aquesta va ser una de les meves sèries preferides. El fet de tenir una bona trama, una història interessant, un “indio” que feia por però que també, no sè per què, l’admirava… tot això em va enganxar molt. Un 10, sí senyor!

EL EQUIPO A. Mai no m’ha agradat massa aquest tipus de sèries. Per tant, un 0 tant per aquests com per McGyber, el coche fantástico, el gran heroe americano i coses d’aquest estil. Massa americanes, massa espectacular i poc creïbles. Sense interès.

PIPI CALZASLARGAS. Sí que m’agradava, però no era de les meves preferides. Un 6.

ALF. Aquesta també la recordo amb molt de carinyo. Tant i tant que m’he posat molt content quan he vist que puc baixar-me els capítols de del cinetube.es. Un 9!

ULYSSES 31. No me’n recordo massa d’aquesta… Però la mirava. Va, posem un 6.

BOLA DE DRAC. Comentat al post anterior. Un 1000 de puntuació ;-)

DARTACAN Y LOS TRES MOSQUETEROS. Una gran sèrie, un 8.

TORREBRUNO. Aquell tap de bassa no em va agradar mai gaire. I de gran, encara menys. Un -5

LA ABEJA MAYA. Un 7.

VERANO AZUL. Un altre excel.lent. Molt emotiu, sobren els comentaris.

El vídeo val la pena que us el mireu, tots els que passeu dels 30 sobretot. La música que hi ha triat és totalment prescindible (ho havia de dir, Lites, jejeje).

http://www.youtube.com/watch?v=au3QLxlIUYw

BINIKI, LA DRAGONA ROSA

Fri, 01 Feb 2008 20:37:14 GMT

Seguim avançant en la meva vida televisiva de marrec, però no massa anys tampoc. Avui recordaré uns dibuixos animats que segurament devien ser dels primers que vaig veure de procedència japonesa, tot i que jo llavors, és clar, no ho sabia pas. La meva dèria per Japó va començar, doncs, i sense coneixement de causa, quan era molt petit ja.

Aquests dibuixos, que fins fa ben poc havia pensat que eren francesos (perquè la cançó era en francès), m’alegraven les tardes després del cole. Eren molt i molt infantils, no recordo quina edat tenia quan els mirava, però sí recordo amb nostàlgia que els mirava amb un ingredient que no faltava mai: el berenar de pà amb tomata i fuet que em feia la meva àvia.

Records que no tenen preu i que seran imborrables. No us podeu imaginar l’emoció que vaig tindre quan vaig veure al tubu els crèdits de BINIKI, LA DRAGONA ROSA. Aquí els teniu (i com m'agrada encara ara aquesta cançó!!!).

http://www.youtube.com/watch?v=YvEgT8xdBc0&NR=1

PAYASOS DE LA TELE

Thu, 31 Jan 2008 22:22:52 GMT

Sovint utilitzo el blog per recordar la música que m’agrada i la que escolto des de sempre. Però també faig excepcions per parlar dels viatges, de la feina, de la vida quotidiana, dels polítics… Poc, però a vegades en parlo. No obstant, la utilitat bàsica del blog de QE2/DANICHAN és la de recordar. I ara començaré un nou apartat sobre sèries de la tele entranyables en la meva vida.

Ho faré des d’abaix de tot, des que era fins i tot més “enanitu” que ara. Tenia pocs anys i vaig disfrutar molt, com gairebé tots els nens d’aquella època, amb els mítics “payasos de la tele”. D’aquella tele en blanc i negre que només tenia dos canals. De fet, vaig disfrutar més amb els discos que em van comprar els meus pares que no pas de veure’ls a la pantalla. O això crec recordar.

Els de la meva quinta recordaran moltes cançons mítiques, “hola don Pepito, hola don José”, “en el coche de papá”, “susanita”, “feliz en tu día”, “había una vez un circo”… Jo recordo amb molt carinyo una cançó que es deia “dale Ramón”, que precisament la van escriure el 1974 (l’any que jo vaig néixer).

He trobat la lletra de la cançó, però per desgràcia no he trobat cap vídeo al tubu, o sigui que us deixaré amb una de les cançons més simpàtiques dels payasos, la del Pepito i el José. La qualitat no és massa bona, però suficient per tindre'n un bon flashback. Gairebé tots guardem sempre la nostra part més infantil a dins nostre, en algun racó de l'ànima, tinguem l'edat que tinguem. I jo no en sóc cap excepció.

Ah, també deixaré un vídeo més modern sobre una altra de les mítiques dels pallassos, "la gallina turuleca".

http://www.youtube.com/watch?v=MbytQ6_o5PI

http://www.youtube.com/watch?v=vVSPeJbiro8

BRASIL - ESPAÑA - CATALUNYA

Mon, 10 Sep 2007 14:07:08 GMT

Aviam si s’enteren els de TV3 d’una vegada que a mi el que faci la selecció de futbol de Brasil me la bufa bastant. No m’interessa, no m’importa, no em preocupa.

I és que per més que el mega-crack Ronaldinho jugui al Barça, això no fa que sigui més culé si m’alegro de les victòries de Brasil, i no cal passar tant temps parlant del que aquest fa o desfà quan juga amb la selecció del seu país (que no és el meu).

Els brasilers em cauen molt bé, parlo per la meva experiència bàsicament laboral. Però no és el meu país, per tant, agrairia als de la TV3 que deixin de parlar de la selecció com si li devéssim un suport que mai no donaré. No sento els colors de la bandera brasilera, encara que aquest pugui ser un país de moda, i encara que la caipirinha triomfi, i encara que qualsevol camiseta, o sandàlies, amb els colors de Brasil sigui moda. Jo no segueixo la moda.

Per altra banda, és de justícia reconèixer que m’agrada el tracte gairebé nul que aquest mitjà de comunicació presta a la selecció espanyola. El tracte que es mereix, bàsicament, després que la organització no accepti la disputa de l’amistós de Catalunya amb els Estats Units. M’agrada quan es refereixin a la selecció com a “ridícul” amb Islàndia, m’agrada també veure com Fernando Alonso no té tracte de favor a les retransmissions de la F1, fins i tot semblen contents quan Alonso (no és prepotent, oi? Nooo) té problemes a les curses. Al Teletexto de TVE avui es podia llegir en portada d'esports les grans proeses de la selecció espanyola de bàsket, que ja han batejat com la ÑBA (pfff bufff pppf nchts juerrrr), mentre intenten tapar els fracassos de la furia nasioná al futbol.

Les coses com siguin, hi ha coses que m’agraden i d’altres que no. TV3 té aquestes coses, són realment diferents de qualsevol altra cadena, però també fan ràbia amb tant de barcelonisme desmesurat. I això ha passat amb el Govern del PSC i el de CiU també, aquí no hi ha cap diferència.

AI MARI PAU...

Wed, 05 Sep 2007 13:10:02 GMT

El mite MARI PAU HUGUET continua arrossegant-se per la TV3, fent programes més aviat xorres, sense saber retirar-se a temps, és d’aquelles presentadores que no accepten que hi ha un temps per començar, un altre per fer-te famós, i un altre per retirar-te dignament. La MARI PAU no accepta el pas del temps, els quilos de maquillatge que li adnimistren abans de sortir a la petita pantalla no poden dissimular que va ser guapa ja fa uns anys però ara el que toca és una digna retirada que permeti una oportunitat a les noves generacions periodístiques. No, ella vol seguir-se pensant que és guapa i atractiva. Ho eres, potser sí. Ara ja no. I ara ja canses.

He llegit i escoltat que alguns la han batejada com a Mari Pau Polvet (així li diuen les males llengües, adduint que la mossa s’ha tirat a mitja TV3, jo aquí no afirmo res perquè tampoc no en tinc proves, sabem que la gent és molt envejosa i també pot vindre d’aquí tot plegat). A més, he sentit també una cançó que m’ha fet riure molt, es diu “Mari Peu” i la podeu descarregar de la web d’un curiós i divertit “grup musical” que es diuen HEROIS DE LA KATALUNYA INTERIOR. Des de www.herois.org si aneu a les Impertinències Musicals, baixeu-la i riureu una mica. Aprofito per recomanar també altres cançons com “papallones”, “pel cool”, “imperi”, “trunying”. Musicament parlant, molta qualitat no hi ha, però m'encanta la canya que foten a TOT.

Tornant al tema HUGUET, jo reconec que quan era més jove m’agradava veure-la al “Com a casa”, pensava “aviam si avui apareixerà amb mini-falda o bé amb pantalons!”. Era l’intriga de les tardes aborrides de fa uns anys.

Els mites televisius ho són fins que es fan insuportables de voler tant protagonisme. I d’exemples en podem buscar i trobar molts: Hermida, la Campos, Ramon García, i el que se m’ha acudit avui, la MARI PAU.

Podeu trobar un article interessant sobre la Mari Pau a http://racodc.blogspot.com/2007/03/mari-pau-huguet.html

Post dedicat a Josep, i a la nostra entranyable comunicació de benvinguda "-hola Mari Pau -hola meuca". :-)

LA TRINCA

Fri, 01 Jun 2007 22:12:32 GMT

Tornen a estar de moda, almenys durant uns quants dies. Els de TV3 fan avui un especial dedicat als moments musicals i televisius més divertits dels de Canet.

No me’n vaig poder estar de veure’ls ahir a la primera entrevista que el trio va donar des que es van dissoldre al programa de l’Albert Om. I entre alguns moments de nostàlgia i d’emocionar-me també vaig tindre’n d’altres de certa tristor al veure que no semblaven gaire predisposats a tornar-se a veure gaire més. Bé, ja sabem com ha acabat la història: quan La Trinca s’acaba com a conjunt musical, creen una empresa que avui dia és una gran multinacional i màquina de fer programes de televisió. El de la barba, segons fonts “oficials”, es va desvincular d’aquest nou projecte, va vendre els seus drets fruit de l’estrès, que estava acabant amb ell.

Les fonts menys oficials no sé quina versió en tenen. Però a mi em va semblar, després de veure l’entrevista d’ahir, que el de la barba no és gaire benvingut en aquesta retrobada que sembla bastant forçada i que no agrada a cap dels tres del grup. O potser només agrada precisament al de la barba, que se’l veia més emocionat que els altres. Bé, el de les ulleres també ho va fer prou bé (tot i que no deixava parlar gaire…). Però em va semblar que el Toni, el “guaperas”, el “prim”, el “del mig”, anava amb uns aires de grandesa poc adequats, i sense gaire ganes de recordar aquells moments que tant riure han fet a una generació sencera (o dues?!). Fins i tot semblava com si li fes certa vergonya que li recordessin que va ser un membre de La Trinca. Quina llàstima!

En tot cas, les cançons que ens van deixar La Trinca sempre hi seran per quan alguns ens volem posar nostàlgics. A mi, més que les cançons, sempre em va fer molta gràcia els gags que feien als seus programes com el “No passa res”. Quins temps aquells, quan la tele valia la pena de veure!