QE2 / DANICHAN un català poc ocupat: LA FEINA I JO.

LECTURA I CONVERSES

Thu, 17 Jan 2008 23:17:06 GMT

Passo per una mala època. La pitjor de cada any, de fet. Gener i febrer són dos mesos del tot ensopits a la feina. I això m’influeix en els meus ànims. Dedico les hores mortes a parlar amb la nova companya de feina. Tot i que fa només una setmana que ens coneixem, sembla com si ja ens ho tinguéssim dit tot. I és que amb les hores que hem de passar junts és normal parlar de moltes coses. Però parlem de tot i de res. La conversa acaba sent una mica insulsa i, almenys a mi, no m’omple.

Potser perquè la diferència d’edat és un obstacle insalvable. Quin interès tinc en saber sobre les assignatures que fa a la universitat? I quin altre en tinc en si té un profe freak o un altre que li agrada? Intento dissimular al màxim i faig cara d’interessat en el seu dia a dia universitari, perquè no vull ser desagradable. Però dins meu cada cop em reafirmo més: el que li succeeix a la facultat m’importa un pèsol i se’m fa pesat.

La època universitària fa temps que la vaig passar, sortosament, per això li he perdut l’interès del tot. Però això de tenir amics o coneguts que tenen una dècada d’existència menys que jo em comporta aquest petit inconvenient. I a la feina tot són universitàries en pràctiques. És el que toca. Parlant amb nenes de 18 anys és quan m’adono que estic en una altra etapa i que he crescut. Madurat no ho sé… però sí que m’he fet gran sense adonar-me’n.

Per matar el temps lliure i no buscar converses forçades o innecessàries amb la compi, tinc dues alternatives més. Una, el diari. Em llegeixo el “20 Minutos” o el “Metro”, o els dos. Són diaris bastant escassos de qualitat, però són gratuïts. Del primer, m’agrada que es preocupin tant de notícies relacionades amb els animals, sovint surten molts articles de denúncia de maltractaments. És un diari que sembla conscienciat amb aquest problema que tanta gent desconeix. Del diari “Metro” em quedo amb el sudoku i amb poca cosa més. En tot cas, aquests dies estic distret i divertit tot llegint com el propi PP es tira pedres al seu propi teulat amb les batalles internes que tenen la parella Gallardón-Aguirre. I també em fa gràcia el fracàs de la lletra proposada de l’himne espanyol, que ha estat rebutjada. La va fer un parat que, com que tenia poca feina (clar, parat), es va voler cobrir de glòria inventant un text a un himne que, de moment, seguiré recordant amb la versió escolar de fa anys (aquella de “Franco, Franco, que tiene el culo blanco…”).

Les lectures dels diaris de gorra no duren més de mitja hora, com a molt. De fons, tinc la ràdio. Però no agafa moltes emissores, aquest és el problema que té. En tot cas, vaig per èpoques, intento anar canviant. Per ordre de preferència, aquestes són les que més escolto: RAC 105, Ràdio Flaixback, Cadena 100 i Grama Ràdio.

I una altra alternativa per combatre l’avorriment és devorar llibres. M’estic ben acostumant a llegir, cosa que mai no m’ha agradat massa. I per això acabo el post d’avui recomanant un llibre que em té enganxat i que probablement demà ja hauré acabat: L’AMANT PERILLOSA, del japonès (com no) HARUKI MURAKAMI. (http://www.grec.net/llivirt/mp.pgm?NUM=003175282&F=97872287)

BANYOLES / MAMMA MIA

Tue, 20 Nov 2007 18:31:42 GMT

Parlaré de dues coses que, de fet, no van relacionades entre sí.

COSA 1.

Avui un senyor quarentón m'ha demanat un mapa del carril bici. Li he donat mentre li he dit que no fumés aquí, que m'estava tirant el fum de la cigarreta directament a la cara. El quarentón s'ha emprenyat i, tot intentant vacil.lar, em diu "i a la Plaça d'Espanya puc fumar?". Sense acabar d'entendre massa aquest tontolcul, el tiu ha marxat dient "me'n torno cap a Banyoles".

Avui li he ensenyat a la companya de feina francesa el perfecte exemple de català imbècil i mal educat. Apa, cap a Banyoles i no toquis els collons, ruc. Jo que sempre defenso el català, el meu catalanisme i la meva gent, també reconec davant d'una estrangera que de la meva espècie n'hi ha molts i de ben beneits.

Només això. Volia explicar-ho. No, no cal generalitzar, no cal donar-hi importància de si era de Banyoles o d'un altre lloc (no em desagrada Banyoles, per cert). Simplement, dóno importància a un fet que més d'un cop m'ha passat: a mi que no em fumin mentre treballo. Ho dic ara, que sóc ex-fumador. I ho deia abans, quan era FUMADOR.

Apa.

COSA 2.

Seguint amb la feina, els de la meva empresa ens han regalat entrades per anar a veure el musical que aviat s'estrenarà a BCN "Mamma mia". Doncs res, que tal i com m'imaginava és en castellà, i també les cançons seran traduides al castellà. Les originals d'ABBA eren en anglès, no crec que sigui una bona pensada que les tradueixin, crec que quedaran NO tant bé. Però vaja, em fa il.lusió veure-ho igualment, perquè em sortirà de gratis i podré comparar-ho amb el musical de Londres que vaig anar a veure ja fa uns anyets.

Al diari LA VANGUARDIA online ja he pogut llegir alguns comentaris sobre algun ruc que vol assegurar-se que l'espectacle sigui en castellà i no en català, perquè sino es queixarà. Aquí va el seu "genial" escrit:

"me encanta mamma mia,alguien me puede decir si el musical de mamma mia sera en castellano,porque yo compre las entradas porque decia que era en castellano,si es en catalan me quejare,y de lo gordo,porque no ha dicho nada de hacerlo en catalan,si me podeis ayudar lo agradeceria,un saludo,"

Aviam, si "DECIA QUE ERA EN CASTELLANO", tal com dius, per què has de dir que si és en català TE QUEJARÁS?!?! Es pot ser més burro? Sabem el nivell de molts espanyols, que no acaba d'arribar massa amunt, però aquest tiu, a part d'incult, ja escup odi cap al català. Així estem. Jo vaig sembrant odi cap a aquests anti-catalans, perquè s'ho busquen i perquè els agrada provocar. Jo no em quedo amb els braços creuats, també escupo mala llet quan cal.

El link del diari és aquest:

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071024/53405354111.html

LONDON

Fri, 16 Nov 2007 19:51:25 GMT

LONDON sempre voldrà dir moltes coses per mi, i sempre em portarà records bons i d’altres no tant. Però l’experiència de tornar-hi després de tants anys em feia por, no volia recordar fantasmes del passat que s’havien quedat allà quan vaig trepitjar per última vegada aquesta gran ciutat.

Prova superada. Aquest cop LONDON ha sigut el LONDON de sempre, aquella ciutat tan meravellosa que m’ha fet recordar… que n’és de fantàstic de ser-hi! La capital anglesa és magnífica, té les seves coses dolentes (clima, menjar no massa bo, preus cars, cues que s’han de fer fins i tot per pixar…). Però té l’encant de tota la resta, començant pels seus monuments i acabant per la barreja de gent de múltiples ètnies que a mi francament em fascina.

Aquesta va ser una visita per feina, poc temps vaig tenir per l’oci, gairebé res vaja. Però recordaré vàries coses:

- vaig plorar quan vaig tornar a veure el Big Ben i també l’hotel on vaig estar-hi treballant durant 2 anys (sóc sentimentalment molt dèbil).

- Vaig trobar-me amb gent que pensava que no veuria mai més en ma vida, el món és un “panyuel” que diu no sé qui. Casualitats que van fer d’aquest un gran viatge. I no vaig tenir temps de trobar-me amb un gran amic.

- Vaig tindre un “orgasme culinari” quan vaig menjar, de nou, al gran restaurant japonès MISATO. També vaig gaudir, perquè s’ha de fet, del clàssic Fish and Chips (li dèiem també “fuck and shit” carinyosament) i d’unes pizzes genials al PIZZA EXPRESS i al CAFÉ UNO.

- Vaig sentir-me bé, professionalment parlant (tot i que això d’anar disfressat amb corbata i americana definitivament no és el que més m’agrada de tot).

- Vaig escoltar amb el meu mp3 els GRANS anglesos CARTER USM i MIKE OLDFIELD. Moment “orgasme musical in situ”.

- Vaig recordar visualment que només a Londres es veu clarament el contrast entre la gent pobra i els rics del cagar (que diu la amiga Dàhlia).

- Vaig descobrir una botiga on venien tot de galetes japoneses, i allí va ser on em vaig ventilar gairebé tots els pounds que duia.

- Vaig comprar-me un DVD del musical que vaig mencionar abans de marxar, “The War of the Worlds”.

- Vaig comprovar que la gent és molt hipòcrita i falsa quan vol.

- Vaig veure moltes japoneses per metre quadrat, cosa que anyorava moltíssim.

Segur que hi ha més cosetes per explicar, serà en els pròxims posts. Ho deixo aquí, de moment. Amb una foto d’un servidor a la fira on vaig anar.

SANT TORNEM-HI

Sun, 09 Sep 2007 22:28:04 GMT

Sí, s'han acabat les curtes vacances d'una setmaneta, demà a tornar-hi... Avui al blog compto de nou amb la col.laboració especial del Sushi, el meu gat tonto, li he posat el meu uniforme (sí, això vermell que du a sobre és la meva camiseta de la feina). Igual si l'enxufo demà al meu lloc ningú no notarà la diferència... o sí? Potser no tanta, perquè el meu gat també gasta prou mala llet, la mateixa que jo gastaré de tornada...?!?! Que no em passi res. Snif. Sushi, demà decideixo si hi vas tu o jo. De moment, aquesta nit, descansa.

ESTIU

Mon, 03 Sep 2007 22:54:26 GMT

S’ha acabat l’estiu, o aquesta és la sensació que tinc sempre quan arriba el setembre.

És l’hora de fer balanç laboral d’aquesta temporada.

El cert és que cada any dessitjo que arribi l’estiu perquè és quan hi ha més moviment, i també quan tinc més companys de feina treballant amb mi. Molta gent fa vacances a l’agost, molta gent odia treballar aquest mes. Jo, en canvi, sóc dels que prefereixo guardar-me les vacances per altres èpoques. No en fa res treballar aquest mes, tot al contrari.

Els fitxatges d’aquesta temporada han anat bastant bé, sempre es pot millorar però crec que s’ha complert força l’objectiu, que personalment era el de tindre una relació el més correcta possible amb els companys i instruir-los de tal manera que almenys hagin pogut tindre la sensació que aprenien alguna cosa sobre l’ofici.

El més positiu ha estat que la meva relació amb els nous companys de feina ha estat més aviat bona. I el més negatiu, considero que alguns d’aquests companys no estaven massa preparats i la qualitat professional dels treballadors d’aquest any ha estat inferior a la d’altres anys, les coses com siguin.

He treballat amb molta gent des que sóc a l’empresa, i diria que poques persones han acabat a la meva llista d’amistats del msg, que en altres paraules vol dir això: la major part dels companys de feina temporals que he tingut, un cop han deixat de treballar a l’empresa, he acabat també el contacte amb ells. Sempre hi ha boniques excepcions, com la Sira, la Sasha i algunes ex –companyes més que, després de tindre una relació laboral, s’han convertit en amistats interessants. Aquest any el team 2007 també m’ha deixat alguna bona amiga, segur que sí. O això espero, crec que ja es veurà al llarg de l’hivern.

Seguint amb més aspectes positius, que s’acabi l’estiu al punt d’informació vol dir també moltes altres coses A DESTACAR:

. el NO HAVER D’AGUANTAR més els “playboys” que es passejen pel carrer sense camiseta, ensenyant-nos els musculitos i també fent-nos aguantar la seva puta pudor a suat. És qüestió d’higiene, però molts d’aquests jilipolles només els preocupa que se’ls vegi el seu cos de macho ibérico sense respectar mínimes normes d’higiene i d’educació que, tot i ser mínimes, no les respecten.

. el NO HAVER D’AGUANTAR les abalanxes de grups d’italians escandalosos, els russos i la seva “dubtosa” educació, els spanish que venen al punt d’informació però que de fet ho saben ja tot (llavors per què venen?!?!), les guies turístiques que intenten (normalment sense sort) saltar-se la cua per la seva cara bonica (cosa que també passa amb alguns fangues que perquè són de la ciutat creuen tenir el dret de poder passar davant dels guiris)…

. el NO HAVER D’AGUANTAR els autocars de turisme de borratxera i de poca qualitat (se’ls reconeix fàcilment: els guies turístics demanen 40 o 50 mapes per grup i els turistes porten un barret mega cutre que pot variar entre un de blanc on es llegeix “Lloret de Mar” o bé uns barrets “mexicans” que ni a Mèxic existeixen).

. el NO HAVER D’AGUANTAR les interminables cues que s’han format, aquest any el tema ha estat més estressant que mai!

. el NO HAVER D’AGUANTAR la calor. Aquest any, de totes formes, ha estat dels menys calorosos que recordo…

. el NO HAVER D’AGUANTAR certes cançons de l’estiu a la ràdio que espero no escoltar mai més en la meva vida. A destacar la que més odio de totes d’aquest any: “SUEÑO DE MORFEO – para toda la vida” (quina PUTA MERDA de cançó, cada cop que la he hagut d’escoltar em venien ganes d’aixafar el cervell a algú). No totes les cançons de l’estiu han sigut fastigoses com aquesta, em quedo sens dubte amb SHAKIRA “Pure Intuition” (la versió en espanyol no m’agrada gaire).

. Totes aquestes coses que he exposat no les trobaré a faltar, però sé que hi seran un altre cop el següent estiu, i l’altre, i l’altre…

En el fons, tret de tot el que aguantem, trobaré a faltar l’ambient d’estiu, trobaré a faltar el caliu amb els companys de feina, les boniques vistes amb les que m’obsequien molts autocars carregats de mosses wapes (“Dani” el tiu cremat o, dit més correcte, “Dani el tiu que no és de pedra”), aquell gelat que gairebé em menjava cada dia (igual que l’any passat, he repetit, el gelat estrella ha estat el CHEESECAKE)… Moltes coses que a l’hivern sovint trobo a faltar vaja. Això sí, també tinc ganes que s’acabi l’estiu per una cosa que si NO ho dic, ja no seria jo. Durant aquesta època venen molt poques turistes japoneses. A l’hivern en vindran més. Je, je, je, je i més je. Faltava el toc danichan, ara ja m’he quedat descansat.

DANICHAN guanya per K.O. un dia fosc

Mon, 06 Aug 2007 18:49:20 GMT

Un mal dia el té tothom a la feina. Avui tela el dia que he tingut. Vaig a desfogar-me una mica.

A la meva manera d’atendre, més aviat freda, distant però, això sí, precisa i amb eficàcia contrastada, han topat un parell de personatges que han intentat fer-me el matí impossible.

Una senyora descontenta i amb exigències que no venien a cuento, ha intentat, sense sort, que li tornés els diners o que li canviés el producte per un altre. La dona ha tingut la desgràcia de no saber amb qui se les tindria, i les seves exigències han portat a… a absolutament res. Ni hi ha hagut devolució ni tampoc se li ha fet res. La poca educació que ha mostrat des del principi ha topat amb la meva ferma resposta i autoritat, que s’ha convertit després en una mica de sarcasme per intentar passar el moment d’una manera millor (la qual cosa segur que la ha enfurismat més). Ho he aconseguit (fins i tot jo ja estava fent conya amb els turistes del costat, que s’han armat de paciència, pobrissons). Allò de que “el client sempre té la raó” a casa meva no funciona, i sinó pregunteu-li a la turista aquesta.

DANI 1 TURISTA TONTA 0

El segon cas ha estat més delicat i frustant. Una senyora sudamericana ha intentat estafar-me. La estafa és difícil explicar-la aquí, però bàsicament consisteix en pagar el producte (que és d’una quantitat més aviat petita i amb decimals) fent-ho amb un bitllet gran. Llavors, de cop i volta, un cop ja estàs per tornar-li el canvi, de sobte la senyora s’ “adona” que sí que tenia canvi, però et reclama que li donis el canvi inicial que tu estàs a punt de preparar, més el bitllet gran que t’ha donat… El que sembla una tonteria on no hi cauràs, és una pràctica que a l’empresa on treballo m’he donat compte que és bastant comú. Jo vaig ser tan ingenu de caure-hi una vegada, però és que a la segona ja no va colar. I avui la senyora feia el cas número 4. “Curiosament” en tres dels quatre casos ha passat amb sudamericans. L’altra cas em va passar amb una dona d’edat avançada que semblava russa. Però en aquest cas, la dona crec que va veure que amb mi no “colava” i va tenir la dignitat, si es pot dir així, de no seguir intentant fer-me el joc i no fer el ridícul, va marxar amb la cua entre cames.

Aquest excrement humà d’avui, a sobre, no ha tingut els pebrots de retirar-se a temps al veure que jo no passava pel tubo. No, ha seguit insistint… “tu vete preparando el dinero que yo ahora te pago la diferencia”… I jo que al veure que a sobre la molt guarra no volia marxar, he començat a aixecar el to de veu, tota la oficina ho ha vist, els clients devien estar flipant, i no sé la imatge que n’hauran tret de mi, potser la d’un ogre que, tot i treballar a un punt d’atenció al client, ha perdut els papers i s’ha descontrolat.

En tot cas, la meva impresió ha estat al d’haver fotut una bronca de cal Déu a una patètica sudamericana que s’ha volgut passar de llesta.

Si heu vist la genial peli “Nueve reinas” (que per cert és sudamericana), el truc en qüestió surt només començar la primera seqüència, a la botiga d’una gasolinera.

En fi, DANI 2 TURISTA TONTA 0

Aquesta no la hauria de qualificar com a turista, perquè dubto molt que ho sigui. En aquest cas es tracta de l’enèssim cas de maleït immigrant sudamericà que resideix a Catalunya i que desprestigia el nivell de qualitat ciutadana que té el nostre país. Potser ara alguns podreu endevinar la meva certa tírria als sudamericans, perquè quina casualitat que sempre que he tingut problemes d’aquest tipus ha sigut amb gent d’aquesta zona, no?

El meu discurs és racista? No ho sé, segurament té punts de cert racisme, però és que estic fins als collons de que aquesta escòria humana es carregui el turisme català i fa que molts turistes no tornin perquè han estat víctimes de robatoris (aquí juga un paper molt important la inexistent Justícia i el paper llastimós dels “nostres” cossos de seguretat, que animen a que això segueixi essent un país catalogat per molts com “can pixa”, i ja sabem a què ens referim quan molts pensen que Europa s’acaba al creuar els Pirineus). Jo cada cop sóc més català i desconfio més de certes nacionalitats, perquè sembla que els únics problemes els he tingut amb ells, siguin laborals o també, ves quina casualitat, problemes domèstics quan he compartit pis amb llatins.

Creieu-me, quan passen aquestes coses em pregunto si val la pena aguantar tot això i si no estic sobre-actuant massa. No és que jo sigui dels que estan casats amb l’empresa, però sí que miro que no hi hagi cap llest que se n’aprofiti. I la mala llet que gasto i l’emprenyada, que em pot durar més o menys, acaba essent compensada veient la cara de pomes agres que s’emporta tota aquella persona miserable que ha intentat fer una malifeta i s’ha quedat amb les ganes. Això em provoca una alegria i una sensació de felicitat, el veure aquella desgraciada que no se n’ha sortit i que em maleeix els ossos, més que enorme. Per això acabo amb la conclusió que val la pena excedir-se quan convé.

A mí ningú no me la juga, i si ho han fet alguna vegada, perquè tots cometem errors i pequem d’innocents, cada cop ho tindran més difícil. Visca Catalunya, i els immigrants que no s’adaptin, que fotin el camp, que aquí no els volem.

POSSO PARLARE ITALIANO?? JEJEJEJE

Fri, 27 Jul 2007 20:57:45 GMT

Sembla que ens invadeixin. Està ple de guiris italians a BCN, si o no? Cada estiu passa el mateix. A la feina, m’agrada tractar amb ells i no m’agrada. M’explicaré una mica.

Per una part, trobo els italians simpàtics i les italianes són bastant guapes en general. M’agrada també aquest tipus de turistes perquè ens podem entendre bastant bé, l’italià és un idioma que quan li agafes el truquillo doncs és fàcil d’entendre, sempre i quant parlin a poc a poc i sense esverar-se, en això són especialistes els italians eh? Sí, això també ho tenen, a vegades són tan escandalosos que et posen nerviós i fins i tot els has de cridar l’atenció. Però en el fons és el seu tarannà i no ho fan amb mala intenció.

Així com m’agrada saber que m’he espavilat parlant l’italià sense haver-lo estudiat mai, també haig de reconèixer que molts cops em sento ridícul intentant parlar la seva llengua, perquè estic segur que m’invento moltes paraules sense jo mateix saber-ho. I clar, jo segueixo parlant, però potser el turista deu estar rient per dintre. Per això a vegades m’és incòmode i intento no dir gaire paraules en el seu idioma, no fos cas que fes molt el panoli.

Una diferència gran entre la meva companya de feina actual i la que vaig tindre fa uns mesos: a la noia que tinc ara no li agraden massa els italians, mentre que la de fa uns mesos, la Dàhlia, està enamorada d’ells (vaja, d’UN només, del Valentino Rossi jejeje). Pel que fa a mi, que cada cop sóc més crític amb tots els turistes amb els qui arribo a tractar, el poble italià és, sens dubte, un dels meus preferits. Per la gent, per la pizza, per la pasta, per la música…

No fa molts dies ja vaig posar un vídeo sobre Itàlia, recordant el viatge que vaig fer amb la Kikuyo. El torno a ficar, amb el vostre permís, perquè avui el tema era ITÀLIA i crec que hi queda adient.

La banda sonora és primer de TUTO CUCUGNO (sé que alguns com la Sira odien aquesta cançó, però jo reconec que m’agrada molt, potser sóc un carrossa sense remei?) i després la següent cançó la posen els BANDA BASSOTTI, amics del comunisme, amics de l’ska, amics dels Negu Gorriak. I no són amics meus perquè no els conec, però si sapiguessin la de vegades que he escoltat la seva música, segur que es veurien obligats a fer-se amics meus per una qüestió d’agraiment almenys, jeje.

I a baix un altre vídeo que potser ja vaig posar algun altre dia, d'un dels grups que també m'agraden MOLTÍSSIM, els Modena City Ramblers, amb la millor versió que mai he escoltat del mític himne revolucionari BELLA CIAO.

Bon weekend a tothom.

VALORACIONS PRÈVIES

Tue, 03 Jul 2007 23:01:11 GMT

Després d’una setmana, ja puc començar a fer certes valoracions sobre la nova temporada d’estiu. Els qui heu seguit el blog de fa temps veureu que fins no fa massa setmanes no en parlava GENS de la meva feina. Potser perquè sóc la típica persona que, al sortir de la oficina, me n’oblido gairebé per complet d’on treballo. Per no estressar-me, per separar totalment la feina del temps lliure. No sé si és una bona teràpia però sempre ho he fet així.

Però últimament, al estar una mica més “cascadet” i “cremadet” amb els guiris que han passat per la cabina (i a això hi afegeixo que porto molts mesos sense fer vacances…) doncs sí que m’he descarregat amb ganes amb algun article per aquí en els últims mesos.

Ara, però, escric de nou parlant de la feina però amb un to bastant més cordial, perquè la nova temporada d’estiu està anant molt bé i estic il.lusionat. I això es tradueix en bones ventes (hem de fer caixa, sinó em fotran al carrer!), bon ambient a l’oficina entre els treballadors, i les hores que passen realment volant (quina diferència dels mesos que em toca estar sol!!!). Sens dubte, l’època d’estiu m’agrada molt més que qualsevol altra (per això no envejo a qui faci vacances l’agost).

És obvi fer comparacions amb els altres anys. Quan vaig començar, ara ja farà cinc anys, el personal de pràctiques que em portaven tenia edats compreses entre els 18 i els 22 anys més o menys. I jo llavors en tenia 28. La diferència no era tan abismal com ho és ara. Perquè les noies que venen continuen en aquestes edats, però jo vaig fent-me vellet, jeje. I clar, no és el mateix. En tot cas, he fet bones amistats que han treballat amb mí, com vaig dir a un dels últims posts. També s’ha donat el cas d’alguna persona de qui no n’he sabut mai més res i amb qui va haver-hi malestar en certs moments, però per sort això no s’ha produït gaire. Curiosament les poques vegades que ha passat sempre ha estat amb gent que tenia més anys que jo. Casualitat? Potser sí. Una de les noies que treballa aquest any, té 40 anys. En l’altre extrem, hi ha una altra que en té exactament la meitat, 20. Ah! I des de fa un parell de dies hi ha un noi nou (millor, així no em deixarà sol davant del perill d’estar amb dues fèmines, jejeje). Ell, té la mateixa edat que jo, tot i que aparenta força menys anys.

L’altre dia parlava amb una amiga del xat, la Susana, d’això de treballar amb gent amb bastants menys anys que tu. I ella, que és infermera, em diu que aprèn MOLTÍSSIM de les noies joves, de la manera com són, de com es prenen la vida… Vaja, que diu que ella ensenya experiència però que rep també a canvi molt feed-back. Em sembla que jo, sense adonar-me’n massa, també em passa un mica això, perquè no conec gaire la realitat i la manera de pensar dels adolescents que tenen aquesta edat. Per tant, també aprenc i molt de les jovenetes. Perquè no és el mateix veure’ls com "surten" ara, que sembla que estan de tornada de tot, que en la meva època d’universitari, on crec jo que érem tots plegats més ingenus.

Ben aviat penjaré les fotos de les noves companyes de feina, del Summer Team 2007, ja veureu que mones són. Són guapes, es porten bé, em fan riure, són treballadores… què més vull? Si és que a vegades em queixo per queixar-me tu!!! En tot cas, no convé fer descripcions massa exhaustives perquè gairebé no les conec de res. Més endavant, si ve al cas, ja en parlaré més en profunditat.

PD Tants dies sense escriure regularment m’han servit també per preparar una cosa que em fa molta ilu: el TOP 10 de les cançons de la meva vida!!!! Pròximament a les vostres “pantalles” del PC (si voleu).

NOVA TEMPORADA

Mon, 25 Jun 2007 18:40:58 GMT

Feia dies que no escrivia ara. El motiu? No ha estat precisament que hagi tingut molta feina. Com diu el blog en sí, sóc un català poc ocupat. Simplement últimament tinc algun problema que em preocupa més del compte i a vegades no em ve massa de gust escriure. De totes formes, ja torno a ser aquí, o sigui que som-hi :-)

Avui diem que ha començat per mi la nova temporada d'estiu, i això es tradueix en gent nova a la feina. Venen unes quantes persones més a treballar amb mi, és moment de presentacions doncs.

Aquest any ho he volgut fer diferent, he volgut canviar el meu caràcter de tiu catxondo i "dicharachero" per donar la imatge d'una persona sèria, que fa el paper de responsable d'un punt d'informació i que ha de fer que les coses funcionin. I crec que me n'he sortit força bé, fent aquest paper. Més endavant, crec que al cap de ben pocs dies, aquestes noves noies (de moment dues) s'adonaran que no tenen res a témer i que, si fan bé la feina, s'ho passaran bé amb mi. La disciplina hi seguirà essent, però també amb moments per riure i per parlar de tot plegat, que ningú es pensi ara que la oficina és una mena de presó on només hi ha cabuda per la feina i per la serietat contínua.

Recordo que altres anys en algun moment he fallat, he donat confiança molt abans d'hora i això m'ha comportat algun problema de disciplina per part dels treballadors. I no vull que tal situació es repeteixi. L'experiència també ajuda a corregir errors del passat, és un tòpic però és veritat. I jo, que seguiré fent coses malament, aquest any en faré menys que l'any passat. Però més que l'any vinent. Així ha de ser. Així serà.

En tot cas, tinc el ferm desig que les noves companyes de feina (gairebé sempre són femelles) em donin bones vibracions i aquest sigui un bon estiu. Algun company de feina (ben pocs però) ha arribat després a ser en el futur una veritable amistat, cito aquí casos concrets com són la Sira, la Sasha i la última "adquisició" ha estat la Dàhlia, que són amistats de les que duren, i duren, i duren com Duracel. No és cap prioritat, una cosa és la feina i una altra l'amistat, però a vegades s'ha pogut conjuntar amb resultats molt satisfactoris. Per acabar ja, el que busco és que hi hagi bon ambient entre nosaltres (i després "lo que surja", jejeje, perquè com dic, més d'una amistat n'ha sortit a través de la feina, són dues coses que poden ser perfectament compatibles, l'experiència m'ho ha demostrat així).