QE2 / DANICHAN un català poc ocupat: JO

EL NOU BLOG

Tue, 15 Jul 2008 22:01:38 GMT

Aquest blog tanca les portes, després de més de dos anys escrivint de tant en tant. Els que vulgueu seguir llegint a DANICHAN podeu anar al nou blog que he creat. Gràcies als qui heu passat per aquí.

http://danichan-music.blogspot.com/

ADÉU !!!

Tue, 01 Jul 2008 15:37:01 GMT

Deixaré aparcat aquest blog fins no sé exactament quant. Potser ho deixo aquí per sempre, potser només temporalment. El cas és que he començat ja la redacció de l'últim viatge. Tothom qui estigui interessat en llegir el relat sobre les minivacances a Noruega, esteu convidats. Gràcies per llegir el blog de danichan i... fins la propera!

El nou blog és aquest:

http://danichan-noruega.blogspot.com

NORUEGA

Sat, 28 Jun 2008 07:08:53 GMT

Aquest any he triat Noruega com a destí de les meves primeres vacances. Ho vaig fer per motius més aviat aliens a mi i no hi anava amb la convicció i la il.lusió esperada. De nou, es compleix aquella norma que quan més t'esperes un viatge, més desilusionat en quedes. I, per contra, com va ser el cas de Noruega, un viatge que comença amb problemes diem-ne "tècnics" que et fan dubtar de com anirà acaba essent un dels millors. Tal i com m'ha passat en aquests 5 dies que he passat allà. De moment deixo el vídeo per qui vulgui tafanejar... I ara estic preparant un blog ben extens sobre el viatge. Per qui ho vulgui llegir, bé. I sinó, em quedarà el reportatge per la posteritat, com intento fer amb els llocs on vaig.

http://www.youtube.com/watch?v=O8WZrx7wlew

SPASIVA???

Thu, 26 Jun 2008 18:40:43 GMT

Fa unes quantes cançons per animar l’ambient i per donar suport als “nostres”? Som-hi doncs. Avui em sento un ruski més.

http://www.youtube.com/watch?v=kvDMlk3kSYg

http://www.youtube.com/watch?v=iOe0UwSh3Ds

FESTAAAAAAA!

Wed, 04 Jun 2008 18:43:49 GMT

Després del post friki de l’últim dia, avui penjo les fotos de la festa d’ahir, vam inagurar oficialment el nou pis on visc. Gràcies als qui van vindre i també als qui havien de vindre però van faltar, com no :-)

CANVI

Thu, 15 May 2008 22:09:45 GMT

Adéu al barri de Gràcia, i benvinguda al nou barri on ara visc, Poblenou.

MANDRA

Tue, 13 May 2008 20:56:34 GMT

Després d'uns dies sense escriure, m'hi torno a posar. O no... fa mandra, tu.

JAPÓ 2007

Mon, 28 Apr 2008 22:57:21 GMT

Tanco el blog per uns dies, toca fer trasllat i estaré una mica enfeinat. Us deixo amb l’últim vídeo que he penjat al tubu. Arriba potser “una mica tard”… es tracta de l’últim viatge que he fet i que ja vaig comentar amb molts detalls en aquest blog fa uns mesos: la meva tercera vista al Japó, al desembre de l’any passat.

En aquest cas, i com que les explicacions ja van ser fetes al seu moment, he decidit fer un vídeo ràpid amb moltes imatges d’aquell viatge… I ha sigut l’excusa perfecta per afegir com a banda sonora una cançó que, tot i no tenir absolutament res a veure amb Japó, la trobo adient per aquesta recopil·lació, degut a l’alegria i el bon rollo que em transmet. Espero que us agradi tant com a mi.

JAPÓ 2007. Música: Bùrach – Half way round.

http://www.youtube.com/watch?v=i02ZnWthyV0

MATER MISERICORDIA!

Wed, 09 Apr 2008 15:18:10 GMT

Hi ha un blog que llegeixo molt sovint, el de FAQ YOU. M’agradava una secció que tenia que deia “Avui Odio”. Ara la ha canviat lleugerament, però si fa no fa va del mateix pal, un apartat que anomena “ coses que, si desapareguessin, farien que el món fos un xic millor”. Avui li faig un petit homenatge, perquè lo meu va per aquí…

El post d’avui el dedico a tres persones.

Al subnormal del supermercat que avui s’ha gastat 150 euros, m’ha vist a mi que, a la cua de la caixa anava tot darrera amb 2 productes, i ni s’ha dignat a deixar-me passar, m’he hagut de fotre.

A Màrius Carol, que surt de colaborador al programa El Club i sempre fa comentaris bastant poc afortunats, a part de no deixar parlar la resta dels tertulians.

A l’Ajuntament de Barcelona per permetre, un any més, que se celebrin les corrides de braus. Una puta vergonya.

A tota aquesta “gent” dedico també una cançó plena d’odi que m’encanta: SALVE!

http://www.youtube.com/watch?v=4J5nNJ0Ee6g

PER QUÈ?

Sun, 09 Mar 2008 13:25:15 GMT

Avui he anat a treballar, un dia més. No se’m fa gens feixuc, això d’anar amb cadira de rodes, ja fa molts anys que hi vaig i m’hi he hagut d’acostumar, suposo. Fins i tot tinc una feina d’allò ben peculiar però molt ben pagada. Treballo en un ascensor, i tenint en compte que tinc una altra companya de feina, i el volum que ocupo (degut a la cadira, és clar) doncs a vegades trobo extrany que l’empresa segueixi confiant en mi.

I a la tarda, després de dinar, torn per la meva segona feina. En aquest cas, no em cal la cadira de rodes. Però no recordo quina és la feina concreta. Gent que em coneix de la primera feina no acaba d’entendre per què estic d’empeus ara. Els dóno explicacions però no els convenço. Jo tampoc no ho acabo d'entendre.

I suposo que després ja m’he despertat. I m’he preguntat: PER QUÈ tinc uns somnis tan freakies?

http://www.youtube.com/watch?v=8JNYVdhFci0

DIA DE REFLEXIÓ - BLA BLA BLA

Sat, 08 Mar 2008 13:11:54 GMT

Com que visc en un lloc on no estic empadronat, hauria de desplaçar-me per anar a votar demà. Hauria de gastar uns diners, un temps... Els diners... els tinc. De temps... també en tinc moltíssim!

Però... tu creus que jo gastaré temps i diners per anar a votar a un polític? JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA.

Demà practicaré el pànxing més descarat, miraré la tele, miraré qui ha guanyat (ui, això ja ho sé, al final sembla ser que tots guanyen sempre).

ZP, RAJOY, i tots els altres, ESPEREU-VOS asseguts a que JO us vagi a votar. Ah, els grans demòcrates em diran "Danichan, si no vas a votar no tens dret a queixar-te eh?".

No em queixaré, NOOOOOOO, que vaaa!!! Voti, voti, voti, DANICHAN el qui no voti !

:-P

http://www.youtube.com/watch?v=Ybx3voKylkA&feature=related

0-1

Tue, 04 Mar 2008 23:42:10 GMT

És evident que he perdut part dels meus poders de seducció. Aix… ja no tinc 20 anys, me-ca-sun-l’olla (com es deu escriure això correctament?).

ELS MEUS PODERS

Mon, 03 Mar 2008 23:11:04 GMT

Avui comprovaré si em queda una mica d'aquell extrany poder de seducció que fa uns anys tenia amb cert sector femení... Em sembla que ja sé el possible resultat, però la canya ja està tirada. Aviam què tal...

CRITICA RESTAURANT SENYOR PARELLADA. NUNCA MAIS.

Sun, 24 Feb 2008 13:31:58 GMT

Fent un cop d’ull a les estadístiques de visites d’aquest espai, m’adono cada cop més que molts visitants espontanis del blog hi han arribat gràcies al Google, escrivint algunes paraules clau (tags) i han acabat entrant al blog de DANICHAN. Així, a part de visites dels meus amics, he rebut força visitants desconeguts que com a “tags” havien escrit coses com, per exemple, “mari pau huguet”, “preus del zoo de barcelona”, “critica mamma mia”, “musica anys 80”, “noies japoneses”…

Per tant, m’adono que, sense fer gairebé gens de soroll, un blog no gaire freqüentat com aquest, malgrat tot, pot tenir un poder de “convocatòria” relativament important i que pot ajudar a prendre certes decisions, perquè a molta gent li pot interessar la crítica d’un ciutadà normal com jo, que no pas la crítica “comprada” d’una revista o diari sobre certa peli o restaurant. On vull anar a parar? Doncs bé, avui utilitzaré el blog per desfogar-me a gust sobre el que em va passar ahir. Començaré per deixar ben clares algunes paraules claus (a part de les del títol), tot esperant que algun lector hagi arribat aquí gràcies a elles. El que faré serà ANTI-publicitat gratuïta i (des)interessada sobre un dels molts restaurants que tenim a la ciutat de BCN.

Tags – paraules clau:

CRITICA RESTAURANT SENYOR PARELLADA BARCELONA RESTAURANTE SEÑOR PARELLADA DOLENT MALO POCA QUALITAT POCA CALIDAD

Bé, ara ja sabeu doncs per on van els trets. Sempre m’he considerat una persona tranquil·la i educada, però us asseguro que quan em fan enfadar, sóc rencorós i venjatiu, no em quedo de braços creuats i puc descarregar certa mala llet per quedar-me descansat. Com ara.

Vaig voler celebrar un sopar d’aniversari amb els meus amics, per això vaig optar per fer la reserva al RESTAURANT SENYOR PARELLADA. No era el primer cop que hi anava, potser era el sisè o el setè. Per tant, confiava en ells. En gairebé tots els casos hi he anat acompanyat d’alguna turista (japonesa com no) a qui he volgut impresionar amb una mostra de plats catalans dintre d’una bona relació qualitat-preu. El tracte amb el personal del restaurant, ha estat més o menys normal: cambrers que gairebé sempre han anat rotant (crec que mai he vist els mateixos allà, ja sabem com són aquest tipus de feina, agafen a molts estudiants estrangers i no solen quedar-s’hi massa temps).

En aquesta ocasió, no esperava un tracte preferent, no em va això de voler ser exclusiu, perquè a mi aquestes pijades me la porten bastant fluixa. Però no hagués estat malament que el “jefe” que està allà per atendre els començals, o bé em recordés, ni que fos vagament, o bé tingués el gest de preguntar com va el sopar (més encara tenint en compte que érem una taula bastant nombrosa, en total 9 persones, cosa que econòmicament haurien d’agrair, no?). En fi, el tracte va ser en aquest cas més aviat discret, però vaja, té un passi. El que no pot passar de cap de les maneres, i això és el que realment ens va emprenyat a tots, va ser el que ens fessin callar perquè, segons ells, fèiem molt d’escàndol. Escàndol? Només en una ocasió els meus amics em van cantar la cançó típica d’aniversari, i sense aixecar excessivament la veu. Ja només per això, va vindre el chef aquell i ens va cridar l’atenció. No sé si perquè no els vam caure bé, no sé si va ser perquè algun pijo de Sarrià o Pedralbes que estava a prop de la nostra taula es va sentir ofès, el cas és que ens van fotre bronca i ens va tallar el bon rotllo que fins ara teníem tots plegats. A partir de llavors, ens vam sentit tots cohibits i sense ganes d’obrir massa la boca, ens vam quedar amb la boca oberta, estupefactes, intentant raonar per què havien estat tant bordes amb nosaltres.

A tot això, voldria afegir que la relació qualitat-preu em va decebre, així com també que vam haver de demanar fins a tres cops que ens portéssin una ampolla de vi (en un restaurant que vol presumir que qualitat i bon servei, això és bastant lamentable), o fins a dos cops que ens portessin l’all i oli que, en teoria, acompanya els fideus (una fideuà és bona amb all i oli i mentre els fideus són calents, quin sentit té que portin l’all i oli quan ja tens mig plat fred?).

Per això m’he decidit a escriure aquest post, per parlar-vos del que us podeu trobar al SENYOR PARELLADA, un lloc que decididament no està dissenyat perquè tinguis una vetllada agradable amb un grup d’amics. Així doncs, “gràcies” al poc tacte i la poca vista que han tingut aquesta gent, se’ls ha acabat, per part meva, que (des de l’oficina de turisme on treballo, visitada per centenars de guiris cada dia) deixi de recomanar aquest lloc com a un bon restaurant (no podem recomanar restaurants, però sí a títol personal, com feia fins ara i del tot desinteressadament, simplement perquè, fins al dia d’avui n’estava content). Amb el que va passar ahir, van demostrar que, en tracte al client, aquesta gent n’ha d’aprendre i bastant. Un error així els ha costat un client, que si bé tampoc no era tant freqüent com d’altres, mai no enviarà cap més turista cap allà. Segur que no els arruinaré el negoci, però em dóno per satisfet si algú “cau” a aquest blog i, gràcies a l’escrit, desisteix de visitar el restaurant.

Un cop vam sortir d’allà, la nit va ser molt agradable i ens ho vam passar molt bé. Aquí deixo unes fotos del “memorable” sopar. Gràcies a tots els que van assistir-hi, i gràcies pels regals que vaig rebre també (jejeje). Al pròxim post parlaré dels detalls d'una gran nit com la d'ahir.

34 anys

Thu, 21 Feb 2008 08:22:01 GMT

Ostres... a algú li agrada fer anys? A mi no del tot. I vinga, un més...

http://www.youtube.com/watch?v=oDc4Oe0zcH0

BOLA DE DRAC

Sat, 02 Feb 2008 09:57:54 GMT

Doncs ara que ve Carnaval, podeu fer un cop d’ull a les meves disfresses de Son Goku, i així aprofito per fer esment de Bola de Drac, aquesta sèrie mítica que va marcar una època almenys aquí a casa nostra. Qui no se’n recorda del follet Tortuga, en Son Goku, en Vegeta (era el meu personatge preferit) o en Satanàs Corpetit?

Va ser tot un culebrot en dibuixos animats, tardes i tardes enganxat a la tele, en plena època d’institut. Ens cansava que els combats duressin tant i tant, a vegades un mateix combat el feien durar fins a 4 o 5 dies… I també va acabar fent-se pesat l’argument, que no sabia per on aguantar-se, amb tantes defuncions d’en Goku que després ressucitaria. Però ningú no em pot negar que durant un temps va ser divertit. I, clar, tot el que s’allarga massa, acaba fent-se insofrible. És el que li va passar a aquesta sèrie, com a tantes altres.

De nou, gràcies Japó, per donar-me tantes i tantes hores d’oci. De petit, d’adolescent, de gran…La influència nipona no té límits, sobretot si parlem de sèries de dibuixos animats. Demà segueixo amb altres clàssics.

http://www.youtube.com/watch?v=cPbT1eMNNzM

SENSE TÍTOL

Wed, 30 Jan 2008 21:34:27 GMT

Avui ha estat un dia d'alts i baixos. Ha començat amb una notícia més que genial. Després el dia s'ha començat a emmerdar i de quina manera, ho he passat realment malament. I el final del dia ha estat agraït, com sempre, gràcies a les classes d'intercanvi que faig amb la meva professora. El 30 de gener del 2008 el recordaré com un dels pitjors dies des de fa molt temps. I també un gran dia durant uns segons.

http://www.youtube.com/watch?v=twDZ1J0CT88&feature=related

PICOLETO

Wed, 30 Jan 2008 00:30:45 GMT

Sou uns inútils acabats, picoletos. FI DEL POST.

PETONS

Sat, 12 Jan 2008 13:42:13 GMT

El post d’aquest cap de setmana serà més aviat freak. Una parida, si voleu, una tonteria. Però com que és una cosa per mi fora del normal, doncs la vull explicar.

Des de fa ben poc, tinc una nova companya de feina. És a dir, ara a l’oficina som dues persones. La noia en qüestió té 19 anys i és francesa. I em fa dos petons a la galta cada cop que arriba i que marxa. És a dir, a les 10 del matí, i a les 2 de la tarda.

Res més, és això. I pensareu… què hi ha d’extrany? Home… doncs no ho sé, simplement no estic acostumat a que una companya de feina faci petons de benvinguda i de comiat CADA DIA que ens trobem. És a dir, cinc dies a la setmana. Cal això? Si fóssim familiars… si fóssim amics… però… no m’havia succeït mai amb una companya de feina.

Ho sé, pot ser simplement un gest ben innocent i de costum del seu país. Però no deixo de trobar ridícula la situació, cada dia que es produeix. Imaginem per un moment que a la feina hi haguessin 10 persones. Aquesta noia hauria de fer cada dia 20 petons quan arriba i 20 més quan marxa???

El cas és que hem d’estar quatre mesos aguantant-nos, això vol dir que si fem càlculs són… 4 petons per dia en uns 70 dies que em resten amb ella… doncs encara falten uns 280 petons per rebre. I si li dic que me’ls faci tots en un mateix dia i així evito aquesta situació tan tonta?

Premi al post més tonto que he fet en molt de temps. Però no me n’he pogut estar! Suposo i espero que aquesta noia mai no se n’assabentarà del meu blog, perquè si ho llegís potser canviaria els petons per cops de puny diaris (perquè resulta que ella practica el kickboxing, poca broma tu…).

Apa, un petó (o no).

JAPI NIU YEAHHH! 2008

Tue, 01 Jan 2008 11:06:09 GMT

El meu Cap d’Any haurà estat semblant al de molta gent. Però no al de la majoria, que deu haver optat per sortir de restaurant i/o disco fins les tantes.

Jo aquest cop he optat per una opció que no acostumo a fer, quedar-me a casa tota la nit, i fent un sopar de ben pocs calerons (passant de marisc, de xai o de les coses cares). No, el meu menú ha consistit en tres dels plats que més m’agraden: la sopa de misso (instantània), mitja pizza (Campofrío, la Tarradellas potser fa més país però no m’agrada massa) i ho he rematat amb uns maki-sushi comprats al c/ Ramón i Cajal del barri de Gràcia (ho recomano, els cuiners són japonesos, no xinos, i el menjar surt per un preu normalet).

I de postres, turrons de nata-nous artesans d’Agramunt. No ha faltat el cava, tot i que no el suporto, però amb alguna cosa havíem de brindar suposo. Per cert, per brindar vaig utilitzar uns vasos de ceràmica que em va regalar una amiga de Japó de qui en parlaré en els capítols que encara queden sobre el viatge del desembre. Com veureu a les fotos, potser no són molt vàlids per beure-hi cava, però... què coi ! Era un sopar amb reminiscència japonesa, tot s'hi valia!

Cost total del sopar: 5 euros dels maki-sushi + 0'4 euros (sopa de misso) + 2'4 euros (pizza). Els turrons i el cava, de gorra. Baratu baratu :-)

La vetllada ha estat acompanyada amb la TV3. M’ha agradat la seva programació de Cap d’Any, començant sobretot pels millors moments del Polònia i també per l’APM. Després de les campanades (força sosses, al meu parer), la cadena ha optat aquest any per fer una recopil.lació dels millors moments dels altres caps d’anys. Trobo que, si bé no és una idea massa original, sí que ha estat encertada perquè, almenys a mi, m’ha enganxat fins al final. Això sí, sobrava aquell penós espectacle teatral d’aquells quatre rucs que anaven de “família normal i corrent” però que volia fer gràcia (una còpia barata i dolentíssima del que ja va fer La Trinca fa uns anys amb, ells sí, moltíssima gràcia).

No vaig gosar canviar de canal i veure què feien a les Espanyes… vista l’experiència d’altres anys millor no repetir els mateixos errors no?

I una de les millors coses ha estat la companyia, el meu company de pis Jordi. Sí noi, aquest cop ha estat el que més “sol” he estat. Però cada cop prefereixo menys gent i que sigui realment amiga que no pas allò d’anar dient a tort i a dret “Bon Any Nou!” a gent que acabes de conèixer fa 2 minuts i que probablement t’importa un pèsol.

No noi, no. Millor celebrar-ho poquests i coneguts que no pas anar a una macro-festa on la hipocresia i el bon rollo “perquè sí” s’ha d’imposar.

O això penso jo, no dec ser l’únic.

He començat bé l’any, aquest estic segur que serà molt millor que el passat, perquè és un any parell i sempre em van molt millor que els imparells. I perquè el 2007 no m’ha donat tantes alegries com esperava.

Vaig tindre el meu moment “freak”, que intento fer cada any, després dels primers minuts del nou any, m’agrada apagar la tele, o posar-me el meu mp3 a tota òstia i escoltar una cançó que per un motiu o altre m’agrada molt. Aquest cop el tema triat és un dels meus preferits de tots els temps. Com no, de nou recorro a Jean-Michel Jarre i una versió en directe del cèlebre Oxygene IV. No la poso aquí, és la mateixa que surt al vídeo del post anterior.

I també el moment “emocionat” amb alguna trucada de telèfon que vaig rebre. Però això m’ho guardo per mi ;-)

El que sí deixo són unes fotos del sopar d’ahir. Bona entrada del 2008. Jo la he tingut, i vosaltres? Espero que també!

TANCAT PER VACANCES

Thu, 29 Nov 2007 20:11:11 GMT

Quan s’acosta final d’any, molts es dediquen a fer un resum de com els ha anat personalment. Aquí va el meu: l'any 2007 de Danichan.

Crec que el 2007 ha estat més aviat regular. Ha anat per etapes. Un bon any de gener a març, i a partir de l’abril i fins avui força discret. Per això, lluny de voler-lo acabar malament, he decidit intentar que acabi d'una manera ben especial. A favor tinc les vacances, que començo avui mateix i que em duraran gairebé un mes. I en contra, massa coses que no cal explicar. Aquest és el mini-resum del 2007 en tres línies. :-)

Com que diuen que “només es viu un sol cop”, he decidit fer-ne una de grossa. I mira, me’n vaig. Diuen que els viatges improvitzats a última hora són els que acaben sortint més bé. Faré la prova! És el primer cop que intento això de viatjar sense tenir-ho planejat amb certa antel.lació, tot anirà una mica sobre la marxa. Tinc un bitllet d’avió comprat, i de moment res més que això. A partir d’ara, a espavilar-me per intentar fer un planning a corre-cuita.

La cançó que trio avui per acomiadar-me és de MIKE OLDFIELD “In dulci Jubilo”. Perquè volo amb ALITALIA, la cançó és ideal i tot, és molt nadalenca (adequada per aquestes dates?!?!) i, què coi, el protagonista del vídeo sóc jo (perquè m’ho mereixo i perquè el blog parla bàsicament de mi i dels meus records de tot plegat!). Ja l’havia ficat algun altre cop, m'agrada fer-me pesat amb els patins, jejeje.

Ah! I encara vull seleccionar una altra cançó, d'un grup que molts consideren FREAK. I com que per mi també són FREAKS (quasi com jo) i parlen de HOLIDAYS, doncs vinga, som-hi amb els BONEY M "Hooray Hooray it's a Holiday!!"

Doncs això, que tanco per vacances. Siau!

http://www.youtube.com/watch?v=vrpuTGt269c

http://www.youtube.com/watch?v=uJkrA6DtDgQ

COLLA LITES

Sat, 24 Nov 2007 23:26:45 GMT

Gentilesa d'un dels pocs amics que conservo del poble on vaig néixer, m'ha arribat el vídeo que compartiré al blog, perquè es poden veure fotos que m'han fet gràcia, són de la meva antiga colla, la que es va dir COLLA LITES. Podreu veure un DANICHAN bastant més jove i amb molts cabells. On són ara?!?! Qui m'ha près el pèl?

Per cert, el nom de la colla fa referència al sobrenom que tenia (i encara té) el que podríem dir que ha estat l'ànima d'aquest grup d'amics, en Joan Benítez "Lites" (que és també l'autor d'aquest vídeo). El mèrit principal de la colla Lites el va tindre principalment aquest noi, va ser el qui va posar-hi més ganes perquè tot funcionés al màxim. El pas dels anys, els conflictes interns i la creació de parelles va acabar desfent aquesta colla, que de tant en tant es troba per recordar temps passats.

Però vaja, no és res extrany, així és com passa en gairebé tots els grups d'antics amics, no? Gràcies per les imatges Lites!

Els components de la colla Lites van ser (alguns "titulars" i altres potser més esporàdics), juntament amb un servidor:

1. Joan. "Lites". Com díc, l'ànima del grup, el que més ens feia riure. Un crack on els hi hagi.

2. Joaquim. "Buti". El més sensat de tots. El coco del grup. Sempre el vaig considerar el meu confident, el meu millor amic.

3. Laura. "Laurelu". Umm... Ella era "el per què de tot plegat". Especialista en fer-me picar, jo també ho intentava amb ella, de fet. I avui dia encara continua el mateix joc, jeje.

4. Francesc. "Buixi". Un dels més bojos de tots, sota l'apariència seriosa i tranquil.la d'aquest noi s'amagava un frikisme espectacular que em va fer passar grans moments, també va ser company de "feina" a la ràdio del poble. Vaig riure molt amb ell.

5. "Buixinet". El germà d'en Buixi, tímid.

6. Montse. Una noia molt dolça.

7. Jordi i Imma (una parella que ja venia al "pack" com a tal, crec que al seu llibre d'instruccions hi posava ja "no separar-los" mai).

8. Mireia. La més tímida del grup.

9. Mercè. *@·$#·¿"!!! Pasapalabra!!!!

10. Àlex. La relació que vaig tindre amb ell sempre va ser una mica extranya, un bon xaval que pecava d'ingenu molts cops però a qui, de fet, sempre li vaig tindre molta enveja sana.

11. Càrol. Era el motiu de l'enveja sana que jo tenia a l'Àlex. La Càrol va ser el meu amor platònic (una noia que mai em va fer cas i de qui m'hi vaig quedar totalment penjat, aquelles coses que passen quan ets jove i tendre, jeje). El final va ser bastant dolent (com sol passar amb moltes històries de desamor).

12. Bibi. Una bona xavala que, també, fruit d'un amor no correspòs, em sembla que no va disfrutar massa l'estada amb la colla.

13. Susanna. Costava bastant trobar-la de bones, sempre estava més aviat depre. Amb tot, la recordaré com una gran amiga meva i una de les noies més madures del grup.

14. Paco "hispassat". Un xaval un xic rarot. Vaja, molt rarot! Potser perquè era el més gran del grup no es va acabar d'adaptar lo suficient. Les seves aparicions a la colla van ser més aviat esporàdiques.

http://www.youtube.com/watch?v=USAFxxHCl-o

GIRONI

Sun, 18 Nov 2007 14:29:11 GMT

No vull deixar escapar l’ocasió de comentar el que em va passar amb unes gironines. Com sabeu, vinc de l’Empordà, i tot i haver viscut una temporada a LONDON i, des de ja uns anys a Barcelona, sempre em consideraré NOMÉS gironí. Perquè tinc l’accent totalment gironí, i perquè són les meves arrels (una altra cosa és que sigui un urbanita convençut).

A la fira on vaig estar vaig conèixer dues noies representant la zona gironina d’on sóc, i el cert és que, tot i ser simpàtic i molt correcte amb elles, no els vaig caure massa bé, ho atribuieixo a que em consideraven un “gironí renegat”, algú que s’ha “convertit” a fanga perquè viu a Barcelona i ha viscut també a l’estranger.

Ja sé que els catalans som força tancats al que ens ve de fora, més encara veient en els nostres dies l’avalanxa d’immigrants que se’ns instal.la al nostre país (i això és un autèntic problema al qual s’hi hauria de fer front i se n’hauríem de preocupar els polítics que manen). Però no costa res fer-nos costat els uns als altres, i vaig veure en l’exemple d’aquelles dues males gironines el que mai NO s’ha de fer: girar l’esquena a un dels teus pel simple fet d’haver emigrat a ciutat. Suposo que em veien com a això: un gironí que ha preferit marxar a can Fanga i es creu superior als “de poble”. Aquesta és la idea que en van treure, motivada per una gelosia totalment injustificable que va fer del seu comportament una vergonya que no les honora com a gironines.

Els gironins som molt més ben parits que aquelles dues, a qui espero no veure mai més. Entre les gironines estúpides aquestes, i els “kamakus” amb una mentalitat oberta com ha de ser, prefereixo els segons. Orgullós de ser gironí, però avergonyit de l’actitud d’alguns d’ells.

En fi, aquestes coses ja passen. De ben segur que aquelles mosses em devien criticar a la que les vaig perdre de vista, mentre m’exhibien un somriure més fals que Judes. Com n’és d’hipòcrita la gent. En aquell nou món on em vaig ficar fa una setmana vaig veure que hi ha gent molt maca, i gent que no tant. Com a tot arreu.

La música d’avui ens la porten els Quercus (què se’n deu haver fet d’aquests ganxons?), un dels grups gironins que més m’agradava en l’època del rock en català, que tant ens va emocionar als de la meva generació.

http://www.youtube.com/watch?v=zA-MaPyimKM

BLUE

Sat, 10 Nov 2007 01:40:52 GMT

Les circumstàncies de la vida han fet que avui, per obligació, hagi de recordar London. Allí han quedat molts records, alguns de molt bons, altres de no tant. I també han quedat cançons que han sigut la banda sonora d’un temps va canviar la meva vida. BLUE.

http://www.youtube.com/watch?v=mL2UsAbI1hg

YOU AND ME vs THE WORLD

Thu, 08 Nov 2007 18:32:58 GMT

Suposo que havia de comentar un fet únic: he anat a veure un partit del Barça al Camp Nou. És el primer cop en ma vida, no crec que sigui l’últim tampoc.

Passaré de comentar el partit en sí, va ser més aviat dolent. El que sí que em va impresionar a ser l’ambient, els crits, l’escalfor humana que sents allà dintre, i mira que el camp no estava tampoc ple. Vaja, costa que s’ompli el Camp Nou. Sóc aficionat al futbol, m’ho miro gairebé sempre des del sofà de casa o bé algun cop des d’un bar. Però no sóc forofo, l’únic que sí reconec és que m’emociona no veure cap bandera espanyola a l’estadi, així com també m’emociona i em fa disfrutar les derrotes de l’etern enemic, el Madrid.

En aquest partit, m’hi van convidar, per això hi vaig anar. I amb molt de gust, per veure què se sent com a espectador. Però les meves idees no cambiaran, ho va dir un cop algú i em va quedar grabat, intento seguir la mateixa filosofia: “jo no donaré ni un duro per anar a veure un partit del Barça, no seré còmplice de pagar part del sou dels Ronaldinhos i demés cracks brasilers i no brasilers”. Em sembla que aquest “algú” va ser el meu pare, i jo segueixo la seva “doctrina”, no he pagat ni penso pagar per veure un partit del Barça, sigui del Dream Team, o en època de vaques flaques.

Però em vaig divertir, em va agradar ser allà. És totalment diferent veure l’estadi amb públic que veure’l en una visita guiada, sense gent ni sense partit. I el dia que vaig fer una visita guiada va ser especial… sí que ho va ser. Emotiu. Per això és inevitable, de nou, tirar de records del passat. Records dolços que van acabar essent “no tant” dolços. PASAPALABRA.

La cançó d’avui és d’un grup que li agrada molt a la meva única amiga escocesa que tinc, la Louise. I mira, com que ahir el Barça va jugar amb uns escocesos, per això poso aquesta cançó. SPACE – You and me vs the world. Època daurada del brit pop... Blur, Oasis, Pulp...

http://www.youtube.com/watch?v=joNeiTmW-jo

MEME

Sun, 04 Nov 2007 11:54:58 GMT

L’Eva m’ha dit per fer un “meme”, jo fins no fa gaire no coneixia el significat d’aquesta paraula. Fa uns mesos, també em van “nominar” per fer-ne un altre, va ser l’amic taxidriver. I m’hi vaig negar a fer-lo, el vaig contestar dient-li que no m’agrada que ningú em digui quines entrades haig de posar al meu blog i quines no.

La meva resposta va ser segurament atípica, desagradable i antisociable. És que sóc així, de desagradable, quan vull. Per corregir tal error, faré els dos memes. Un avui, i el del taxidriver en la següent entrada.

Al de l’Eva, em demana que dóni tres consells per dur un bon blog.

Partint de la base que el meu blog és realment senzill i últimament gairebé monotemàtic (la música com a protagonista), estic segur que no sóc el millor blocaire per donar bons consells sobre el manteniment d’un blog. No obstant, aquests són els meus tres consells:

Visitar molts blocs. Consell molt bàsic i típic, però la única manera d’aprendre a fer un blog és a través de veure’n altres, que poden donar moltes idees al contingut i la forma del teu blog.
No parlar de coses massa personals (i, per suposat, no donar dades d’on vius, on treballes o com contactar directament amb tu), perquè d’aquesta manera pots caure en l’egocentrisme incontrolat que farà que algún blocaire deixi de visitar-te (a mi m’ha passat en blogs que vaig considerar interessants en un primer moment i després em van caure als peus al concloure que l’autor del bloc era massa egocèntric i prepotent, puc citar aquí el famós blog Ginatonic).
L’últim consell segurament hauria de ser el que no s’hauria d’expressar les idees pròpies d’una manera massa radical, perquè diuen que els radicalismes no condueixen enlloc i et pots crear més d’un enemic. Això és un consell que intento autoaplicar-me jo mateix, però amb resultats que no sempre són els que voldria. A vegades és millor no escriure les coses “en calent” i pensar dos cops abans de deixar un post. Per altra banda, també considero que un bloc on el seu autor no es “mulli” massa tampoc acaba de ser del tot interessant. Suposo, doncs, que la clau és buscar un equilibri.

Doncs aquests són els tres consells que jo donaria, però sé que el meu blog no ha seguit massa aquestes pautes en alguns moments. Suposo que va per caràcters, tot plegat...

I ARA L'IBARRETXE

Tue, 30 Oct 2007 17:10:27 GMT

Hi ha cops que la paciència se m’acaba, intento estar inmune a les notícies que van passant i no implicar-m’hi massa, no vull contaminar el blog amb les meves teories, amb la meva ideologia, perquè no és l’objectiu de tal espai. Però cal deixar les coses clares i no amagar el cap sota l’ala per segons quins temes. El silenci s’ha de trencar quan cal. I ara això TOCA.

N’estic FART que la justícia de les espanyes només es preocupi per tancar a la presó a Batasuna, a un partit que, segons els “demòcrates” (juas, els agrada aplicar-se aquesta paraula!) no és legal. Per què no és legal? Així ho han decidit, simplement perquè no volen condemnar els terrorisme. I ja per això, són automàticament exclosos de qualsevol procés electoral.

No contents amb això, ara també processaran l’Ibarretxe perquè es va reunir amb Batasuna, i això no ho poden tolerar.

No poden tolerar que s’exerceixi el dret d’expressar-se lliurement sobre el Rei (què coi, en minúscules, el rei!!!), no poden tolerar que Batasuna es pugui presentar a les eleccions, no poden tolerar el dret dels bascos i dels catalans a poder fer un referèndum sobre l’autodeterminació, tampoc el dret a formar les nostres seleccions (per què coi hem de donar suport a uns colors, a una bandera que no sentim com nostra?!?!?!).

Això sí, després porten al Jutjat a un desgraciat que colpeja, maltracta, insulta i bàsicament humilia a una persona al metro, i a aquest no li passa res, el deixen en llibertat com si no hagués fet res. Hagués calgut, perquè el tanquessin, que s'hagués carregat a aquella noia? O que la hagués violat? Que algú m'ho expliqui, això. I no tingueu por, que segur que no hi ha cap multa per la vergonya del que està passant a Catalunya amb RENFE. Responsabilitats? Ah, no sé, però a qui li importa!

Aneu a pastar fang, colla d’ineptes. Suposo que esteu massa ocupats per atribuir qualsevol cosa a “los de la ETA” i per intentar fer-nos callar a base de la vostra “justícia” particular.

Molts no estem d’acord amb vosaltres, per això molts VOLEM LA INDEPENDÈNCIA d’una vegada, i ningú no ens farà canviar d’opinió, ans al contrari, més aviat cada cop n’estem més convençuts. Per més que a les espanyes us pugui doldre.

Ho firma Danichan, un català poc ocupat, però convençut que no es podrà sentir MAI espanyol. M A I.

http://www.youtube.com/watch?v=prUT6OIFO7M

REGAL

Mon, 01 Oct 2007 19:35:06 GMT

Avui m'he fet un auto-regal, i mira. Ara sóc con un xaval amb sabates noves. Són, de fet, sabates. Amb rodes a sota. Espero caure menys cops que amb els antics patins... No serà difícil. O sí...

XAT

Fri, 07 Sep 2007 22:43:36 GMT

Quan vaig descobrir el xat, pensava que havia descobert el secret de la felicitat. D'això en fa ja una colla d'anys, potser uns 10-12... I des de llavors mira que n'he conegut de gent, però gairebé tots els contactes han anat desapareixent també, suposo que és normal.

Puc estar molt agraït a aquesta nova tecnologia, perquè he conegut gent realment interessant i ha estat una eina molt útil per practicar idiomes, per fer amistats guiris i per programar viatges. Fins aquí tot normal, és com la història que li ha passat a tanta i tanta gent, no? Avui dia el xat vol dir msn messenger, i en faig amb els meus amics habituals, però no per conèixer gent nova, em resulta més avorrit que abans i tinc menys paciència.

Què hi ha de no normal en aquesta història? Doncs ara que ho dius, res de res. Del xat se'n podrien dir moltes coses, punts positius i punts negatius. Però a hores d'ara tothom ja sap quins són, no fotré cap rollo. El post d'avui, però, serveix per introduir-vos una amiga meva. Bé, en veureu la foto. És una amistat que vaig fer per Internet ara deu fer uns 8 anys com a mínim. La noia es diu Grace, és filipina i no ens hem vist mai en persona. S'acaba de casar i viurà a Anglaterra. Serà més fàcil que tard o d'hora ens coneixem. Ens anem acostant almenys. Felicitats Grace :-)

ARA ESPERAR

Fri, 07 Sep 2007 10:35:19 GMT

Avui em fa més mal que ahir a la nit. En calent els cops no fan tan mal, en fred sí. Quants dies hauré d'esperar per tornar-hi? N'hauré après d'aquesta caiguda tan inoportuna com absurda? En tot cas, el pròxim cop portaré genolleres, que per alguna cosa les vaig comprar, no per tenir-les a l'armari morint-se de fàstic. Aix, no puc caminar. Però arribaré fins al súper. És l'objectiu d'avui. Pffff... Em queixo més que una vella. L'edat.

ALGÚ M'HA CASTIGAT

Thu, 06 Sep 2007 22:28:20 GMT

Qui la fa, la paga. Algú devia pensar que m'ho mereixia, que ja m'està bé. Que potser m'he passat parlant de la Mari Pau... Potser el destí m'ha volgut fer aquesta putada en contrapartida. En fi, que de nou m'he lesionat. Un pinyo, un altre, amb els patins. Ja en portem uns quants. Quants dies estaré sense poder patinar? De fet, ara el que vull és poder tornar a caminar normal, ara un peu, ara l'altre Amb això ja em conformo. Toma òstia. Vaja vacances més lluïdes les que estic tenint. Això sí, m'acabaré els tres llibres que tinc començats, i em llegiré els blogs habituals que segueixo, però de dalt a baix. Aquestes vacances eren per aprimar-me també. Ara ja no puc fer esport, em fotré com un vedell.

Aix, em fa mal el peu, vaig a jeure. Sóc un patós, un desgraciat, un desafortunat. Potser era el càstig diví per criticar la Mari Pau?

Aix.

UN HOMENATGE A MI MATEIX

Tue, 28 Aug 2007 00:46:03 GMT

El vídeo d’avui feia molt temps que el volia fer. Volia afegir comentaris entre les fotos, però al final he pensat que millor no posar-hi res i que l’aspecte visual guanyi encara més protagonisme.

Es tracta d’una recopil.lació de fotos meves, gairebé des que vaig néixer i fins al dia d’avui, amb els 33 anys i mig que tinc. El motiu del vídeo? Sí, algú pensarà que perquè sóc un català poc ocupat (sí, cert), però també perquè em feia gràcia que gent coneguda i la que no conec però que ha arribat d’alguna manera a aquest blog pugui apreciar els canvis físics que he experimentat en tot aquest temps. És per això que he intentat centrar-me en fotos exclusivament meves sense que hi surti massa entorn… Però crec que era de justícia que hi aparegués, tot i que breument, gent tan important en la meva vida com els meus pares i algunes de les poques amistats importants que he anat conreant al llarg d’aquests anys. També, m’ha agradat recordar el passat a través d’aquesta tria de fotos. Ha estat un exercici interessant de memòria i per provar el meu grau de nostalgivitis aguda que a vegades arribo a tenir.

Fent un breu estudi dels canvis físics que he anat adaptant, suposo que s’apreciarà que hi ha coses que han anat creixent, com el meu nas i la meva panxa, mentre que altres han anat disminuïnt, bàsicament els cabells. Vaja… la vida és així, tu! Cal acceptar la mare naturalesa, que és sàvia, vingui de la manera que ens vingui no?

La música triada no sé si s’escau massa, sé que a molta gent no li agradarà, però he triat dues de les cançons que més he escoltat en la meva vida, les dues del mateix grup.

UNA IMATGE

Fri, 24 Aug 2007 05:46:06 GMT

Avui penjo la foto d'una de les escultures de BCN que més m'agraden. Potser no és molt coneguda, potser no és res de l'altre dijous, però a mi m'agrada. No sé com es diu, segur que tindrà un nom, com totes. A més, està ubicada a la Vila Olímpica. Si algú em demanés a quin lloc de BCN m'agradaria viure ho tindria molt clar, seria allà. No m'agrada gaire la platja, però sí que m'agradaria viure prop del mar, i aquella zona la trobo realment bonica. A més, és ideal per practicar-hi el meu esport preferit, el patinatge en línia. Ho té tot, vaja. I també té uns preus més que impossibles per la meva butxaca, potser per això segueixo vivint a Gràcia de moment (on els preus també són desorvitants en molts casos, tot i que jo tinc relativament sort amb el meu piset de lloguer).