QE2 / DANICHAN un català poc ocupat: GENT

HITS LLATINOAMERICANS

Sun, 01 Jun 2008 11:12:21 GMT

No me n’he pogut estar. Ja fa alguns mesos un amic em va passar uns links explosius. A hores d’ara segur que molts ja haureu vist els vídeos al youtube. Desconec l’efecte real que aquests han causat al país d’on venen, però per mi és de les coses més freaks que he vist en molt temps.

Es tracta d’uns “cantants” (bé, no se’ls hauria d’anomenar així) que s’han fet famosos, almenys a la comunitat youtube, a jutjar pel gran nombre de visites que estan tenint.

D’una banda, un tal DELFIN QUISHPE resulta que “rendeix” un homenatge a les víctimes de l’11-S. Ningú no ho diria, perquè la tonada del tema en sí és d’allò més alegre, no crec que sigui massa encertat, i no paro de preguntar-me si això ha de ser considerada com una broma de molt mal gust i aquest paio ha volgut treure’n calers d’una catàstrofe (com molts altres sempre han fet) o bé la lletra és real i hi va morir una amiga o nòvia seva… És realment espectacular i m’he quedat esmaperdut i incrèdul veient això. Per cert, tècnicament el vídeoclip frega el desastre també, però és que és això, ja anava tot en un pack segurament. Jutjeu vosaltres mateixos.

http://www.youtube.com/watch?v=NecoBo0BhEk

Això no és tot, hi ha més hits “latinotubu” com ara el fenòmen Wendy Sulca. En aquest cas, tracta d’una nena amb una veu de pito bastant insuportable. La comparo amb aquells nens “prodigi?” que van fer embogir a l’Espanya profunda de fa uns anys, quan ser un crio i tenir una veu irritant (casos com la Massiel o el Joselito són els més famosos) era senyal d’èxit.

La Wendy és del Perú, i jo no sé si els ciutadans d’aquest país en deuen estar massa orgullosos d’aquesta “estrella”, però jo no m’he aguantat el riure tot deborant els seus hits del tubu, començant amb la cançó “Cerveza” (tot i que la nena diu CERMEZA), continuant amb “Papito” (la Wendy recorda en un videoclip el seu pare que es veu que és mort) i acabant amb “La tetita” (no acabo d’entendre com una nena de 8 anys diu sentir-se provocada per la mare amb la seva teta). La coreografia és “lo más” i les lletres són del tot, del tot… espectaculars. Prometo corregir aquest post amb un altre que sigui musicalment millor (no serà difícil, ja veus tu quin mèrit). Ah, i pels qui no n’hagin tingut prou, feu un cop d’ull a això i també a això. Sí, tinc temps per perdre però veure coses així et pot arreglar un dissabte a la nit on pots riure de valent amb els colegues.

http://www.youtube.com/watch?v=QuLXCa7aXXI

MATINS.SI o MATINS.NO

Thu, 29 May 2008 18:21:10 GMT

Un dels pocs blogs que llegeixo sempre que s’actualitza, el de la meva amiga Dàhlia, ha parlat d’un tema que sempre està d’actualitat, el de les noves tecnologies. Més concretament, dels telèfons mòbils, els ordinadors i els reproductors de so. Li volia deixar un comentari però he preferit copiar-li la idea i fer un post (perquè m’allargaré força) donant la meva opinió al respecte (que, per cert, s’assembla molt a la seva).

Pel que fa als mòbils, tampoc jo no entenc com certa gent s’endú el mòbil SEMPRE, vagi on vagi. Jo cada cop sóc més anti-mòbil i només el duc a sobre en cas de necessitat. En altres paraules, per anar al super a fer la compra setmanal NO PORTO MÒBIL, tampoc no el porto si vaig a donar una volta en bici, al cine o al teatre tampoc no sóc dels que li agrada donar la nota amb el putu mòbil, el desconnecto abans d’entrar (que no costa tant) o si estic a la dutxa, o si vaig a fer esport. I, NO, jo quan vaig a cagar NO porto el mòbil a sobre (segur que més d’un sí que ho fa).

El primer mòbil que vaig tindre va ser quan vivia a Londres, i era perquè no hi havia més opció, perquè el vaig necessitar per buscar feina i perquè on vivia tampoc no hi havia telèfon fixe.

No m’agrada l’abús d’aquest aparell, tot i que reconec que en ocasions pot ser molt útil, això no ho negaré. Sobre aquesta nova tecnologia, el que em fa més ràbia deu ser els volums desmesurats quan sonen, i ja no en parlem de les melodies que els seus “usuaris” hi fiquen. Des de triumfitos variats fins a les cançons més horteres, tot s’hi val per veure qui és el més patètic. No sé per què en diuen “personalitzar” el mòbil, quan sempre sents els mateixos pelmes a tot arreu. La gent, a part de ser hortera a més no poder, també és molt vulgar. Si volen posar-se una melodia original, endavant (però no cal que tinguin el volum a tota pastilla, de veritat que NO CAL), però per escoltar cinquanta-mil cops l’últim mega hit del David Bisbal… també es podrien estalviar els 3 o 4 missatges que paguen perquè els arribi el coi de cançoneta. En el meu cas, la melodia que sona quan em truquen és una que surt per defecte (no he pagat ni un cèntim per baixar-me cap altra melodia) i sí que he pagat 1 euro perquè em sonin quatre notes d’una vella cançó d’Azul y Negro de l’any de la quica (però ni sona a un volum que molesti i, a més, estic segur que no és una cançó que massa gent conegui, per tant NO SÓC VULGAR en aquest sentit, noi).

En aquest país tan desenvolupat(¿?) on vivim, les autoritats IN competents poca cosa fan per millorar la contaminació acústica a la que estem sotmesos tots plegats. Quan intentes anar tot tranquil pel metro, és ben normal haver d’escoltar la interessantíssima conversa telefònica del que tens al costat o fins i tot del que tens a l’altra punta del vagó. Perquè, per una extranya raó, sempre criden el màxim que poden. No sé si se n’adonen que molesten als altres, el que segur que no se n’adonen és que la seva conversa, almenys a mi, m’importa un pèsol. Hi ha certs països que tenen uns codis de civisme més correctes que el nostre (per exemple JAPÓ!) i no està permès parlar al tren o al metro i, en cas de fer-ho, que sigui amb un volum reduït. Quin dia arribarà això aquí? Per què hem de ser el cul del món en educació? Suposo que SPAIN is different…

De mòbil, un cop te n’has comprat, tens la opció de fer-te un contracte o bé un sistema de pagament segons l’ús (el que es diu vulgarment com “tenir-lo de tarjeta”). Jo utilitzo aquesta segona opció, que és la més recomanable si s’utilitza poc o gens. Les trucades, tinguis la companyia que tinguis (totes són bastant cares, si ho comparem amb països com Anglaterra), em surten per bastant... motiu de més per utilitzar ben poc el mòbil, sí senyor! Fins i tot els sms són relativament cars, o sigui que quan puc intento enviar missatges gràtis des de l’ordinador, a través de webs com la de LA CAIXA (aquests mamons dels que ja n’he parlat algun cop almenys tenen un servei d’enviament de 10 missatges gratuïts al mes).

Un altre ús bastant estúpid del mòbil el podem fer per enviar opinions en forma d’enunciat del post (matins.sí o matins.no) a programes de la tele, amb el benefici de… bé, no ho sé, jo no hi veig cap avantatge ara que ho dic… Perquè et gastes 1 euro + iva per dir SÍ o NO i ni tan sols tens dret a sorteig de qualsevol cosa xorra… o sigui que ja em diràs! Ala, a gastar per gastar, i llavors diuen que hi ha crisi! On és la crisi???

Conclusió: MÒBIL SÍ, però sense passar-se, no costa tant saber-ne fer un bon ús. Els que hàgiu llegit fins aquí suposo que deduireu que tinc un mòbil bastant senzillet i que no tinc intenció de comprar-me l'últim crit (perquè ja no he parlat, millor no fer-ho, d'aquells mòbils que tenen calculadora, visualitzador d'imatges, reproductor de música, de vídeo... i no sé si fins i tot haurà sortit el mòbil que ja et vesteix o que et renta la roba... qui sap... ).

I volia seguint parlant de les noves tecnologies… ho deixaré per el següent post perquè sinó hi ha massa per llegir.

Acabo ja recomanant (que feia temps que no ho feia) un dels pocs programes de la tele que, avui per avui, jo salvo, EL INFORMAL. Aquí va una bona paròdia del món dels telèfons mòbils.

MAR, PAPALLONES I PATATES BRAVES

Tue, 15 Apr 2008 21:42:37 GMT

Avui he passejat per la millor Barcelona, aquella part que tant m’agrada: el passeig marítim. Allà on t’oblides per uns segons, minuts o hores que estàs en plena ciutat; sé que tinc el bullici urbà a pocs metres, però jo només em deixo transportar pel relaxant so de les ones, que moren irremediablement a la platja. És una tranquil·litat que agraeixo profundament. Em sento content i afortunat de jeure a la sorra, a les 5 de la tarda d’un dimarts com avui, mentre penso que hi ha molta gent que està treballant, tancada a una oficina barallant-se amb aquella fórmula de l’excel que fa que no li surtin els comptes, o atenent a la botiga aquell iaiu que, com que no té a ningú que li foti cas, i ja ha acabat la partida de petanca, decideix que la pròxima víctima de la seva conversa insípida i innecessària serà el botiguer.

Jo no, jo ja he acabat la meva jornada, i he agafat la bici, he volgut gaudir del joiós dia de primavera que el senyor Temps em brinda avui. I mentre faig temps (he quedat amb un amic a les 7), em sumergeixo en dos dels meus hobbies: la música i la lectura.

Com a música, trio (per variar, que poc original que sóc òstia!) a Jean-Michel Jarre. I com a llibre, KAFKA A LA PLATJA (adient per l’ocasió, tu) de Haruki Murakami.

Però una de les meves especialitats és encantar-me i mirar les mussaranyes de tant en tant (recordant la ja llunyana època d’estudiant, on mai no em concentrava gaire temps seguit en els llibres). En aquest cas, com que estic a l’aire lliure, les mussaranyes no són res més que dos tius musculosos que intenten fer equilibris amb una ampolla. Més concretament, no sé què cony foten amb les mans, intentant que un envàs de mig litre de Pepsi o Cola no els caigui mai a terra. Però això és el que menys els importa, de fet. El que ells volen és destacar, cridar l’atenció entre els pocs que estem allà. Perquè, més que la puta ampolla, ells volen que ens fixem en els seus cossos voluminosos treballats a base d’infinites sessións de gimnàs. I han de lluir la seva silueta, pensant que molts allí ens quedarem bocabadats. Arribo a un parell de conclusions, després de contemplar el seu espectacle. 1) són gais. 2) sento enveja sana de no tenir un cos que pugui atraure a les mosses tant com el d’ells però, a la vegada, em sento content perquè, a simple vista, no sóc tan cregut com ells.

Vull pensar que, si bé no em faria res canviar la meva panxa i les meves formes una mica deformes, per un “cuerpo danone” com el seu, el que no voldria canviar és la meva manera de ser i de pensar per la seva.

No tinc res en contra dels gais, però sí que és cert que no m’agraden els exhibicionistes com aquells. Només tinc un amic gai (que jo sàpiga), el dia que m’assabenti que és tan cregut com l’exemple d’avui, ja no tindré tal amic.

No suporto els que van de models per la vida. S’ho pot ser, pots haver tingut la gràcia de néixer guapo i pots cuidar-te per ser-ho. Però no cal fer-ne obstentació gratuïta.

Després d’observar els papallones i pensar que quan arribi a casa escriuré sobre aquest espectacle presenciat, decideixo tornat al plaer de la lectura. I a les 7 ja he quedat, prop del metro. He acabat a un dels millors bars de tapes de Barna, al lloc on fan les patates braves més bones que he tastat mai. No en diré el nom, no sigui que, amb el milió de visites diàries que tinc (juas juas i + juas), li dóni tanta publicitat que després en pugin els preus i deixi de ser el que és: un lloc que MAI recomanaré als turistes, perquè, un cop omplert de guiris, s’acabaria la màgia.

[ Música: Mago de Oz - El que quiera entender, que entienda ]

http://www.youtube.com/watch?v=JF7xVfYG61c&feature=related

SI EM PUNXEN NO EM TREUEN SANG

Thu, 27 Sep 2007 15:24:05 GMT

Avui, sortint de la feina, he anat a una entitat financera. Després, en plena Diagonal, m’ha aturat una noia. Devia tindre uns 30 anys com a molt, potser 35… Anava ben vestida, sense tenir pinta d’estar sota l’efecte de les drogues, parlava en espanyol molt correcte, un accent que no sabria dir d’on era… Se la veia una mica atabalada, però res més.

Em para i entonem la conversa, que ha anat així, textualment:

- Hola, ¿eres de Barcelona?

- Sí.

- Necesito que me hagas un grandisimo favor.

. Mmmm <jo que poso mala cara ja

- Mira soy de Extremadura, de un pueblo que se llama Mérida y me he quedado super colgada aquí en esta ciudad. Necesito que me ayudes, que me prestes 271 euros. Te los devolveré mañana.

A mi se m’ha posat una cara de… bé, no ho sé com devia ser. Però només sé que quan m’ha indicat la quantitat que volia (jo m’esperava un “déjame 2 euros para el metro” o per l’estil) he aprofitat que el semàfor ha canviat a verd per marxar, només m’ha sortit un QUÈÈÈÈÈÈ, i he marxat… entre indignat i sorprès.

Bufff… us havia passat algun cop una cosa així? N’hi ha per flipar en colors. Ho havia d’explicar, no me n’he pogut estar, jeje.

ANIVERSARI

Sun, 26 Aug 2007 21:01:54 GMT

Me n'havia oblidat, avui és l'aniversari d'un home una mica tocat per la tramuntana. D'un home a qui no li fa por volar, la d'un que volia ser ocell, d'un home aventurer que s'atreveix amb tot el que li vingui.

És l'aniversari del papus grossus. Del meu papa, que encara que no crec que llegeixi el blog, li dedicaré el post d'avui amb un vídeo que sé que li encanta, per la música i per la mossa. LORD OF THE DANCE - GYPSY.

MEETIC. L'AMOR, EL SEXE. I TOT AIXO.

Sat, 14 Jul 2007 14:23:24 GMT

Molts ja coneixereu l’espectacular proliferació a Internet de webs del tipus match.com, meetic i alguna altra que deu existir. Són webs on l’objectiu bàsic de gairebé tothom qui s’inscriu deu ser el de trobar parella. Web per solters/solteres, per gent que té problemes de comunicació en la realitat i busca un sistema diferent d’intentar lligar, per gent que vol tindre simplement algun rollet… Però bàsicament, tothom busca el mateix, amor i/o sexe a la carta.

M’hi he apuntat, faré una prova de sis mesos. Després d’acceptar la primera regla discriminatòria de gènere (els nois han de pagar, les noies no), començo a estudiar perfils d’algunes noies que em poden interessar conèixer. Ja d’entrada descarto tot nick que tingui alguna connotació quilla, em limito a veure perfils de noies que semblen catalanoparlants. Amb això ja descarto un nombre considerable de candidates.

El següent pas és mirar el físic de les candidates a ser amigues i “lo que surja”. Com que a mi m’interessa conèixer una noia que, a part de ser interessant, sigui també mínimament guapa segons els meus estàndards, observo que com més avançada és l’edat de les noies, més costa de trobar-ne de físicament guapes. I dóno fe que jo amb un físic digne ja em conformo (només descarto les grassonetes o les que són més aviat lletges de cara). Això em porta a la primera i ràpida conclusió: les noies més guapes ja tenen xicot o bé no els cal apuntar-se aquí per lligar. El que queda en moltes ocasions és el “monto”, el “piló”. Allò que gairebé tothom rebutja.

Si seguim amb més variables que tinc present, n’hi ha una de molt curiosa: t’has de dir com et veus físicament. Les opcions són: “soy un verdadero cañón”, “muy agradable de ver”, “más bien agradable de ver”, “normal”, “no me corresponde a mí decirlo”, “no muy malo”, “¿realmente el físico importa?”. Doncs bé, també em quedo bastant perplex quan veig tantes noies, i no importa si són maques o lletges, que es consideren “muy agradable de ver” o “bastante agradable de ver”. Dedueixo en aquest cas que n’hi ha moltes que del tema modèstia n’haurien de fer un bon curs avançat. Aquestes també queden descartades en la meva recerca. Caure en la prepotència i anar de sobrada tampoc no entra en la meva recerca.

Us puc assegurar que gairebé no puc contactar amb ningú que compleixi els “mínims” que exigeixo (que no són tants, crec!!!). Amb les poques noies amb qui he contactat (els he enviat un email) no n’hi ha hagut gairebé cap que hagi respòs, cosa que crec que tampoc no costa gaire. I aquí aniré a parar al següent apartat.

És evident que, a part de trobar una persona que m’interessi a mi, jo també haig d’interessar-li a ella. Per això és força útil mirar en l’apartat SU HOMBRE IDEAL. I en el tema de l’alçada veig que la majoria ja em descarten, busquen nois que medeixin a partir de 170cm per norma general. En altres paraules, un tap de bassa de 1’62 com jo, ben poc interessa, si fem cas als estàndards de bellesa que puc treure d’aquest petit estudi.

Aquí de nou parlaré del meu etern tema de conversa que trec tan aviat es presenta l’ocasió: les japoneses!!!! En els meus 33 anys d’existència, l’estadística m’ha fet veure que el major grau d’èxit entre les noies que he tingut ha estat amb noies de Japó. Si analitzo el per què d’aquest curiós resultat, arribo a la conclusió que deuen tindre un estàndard de “tiu bo” bastant diferent al de les catalanes i les espanyoles. No crec que la meva alçada ni la meva nàpia sigui tant problema per aquestes, i fins i tot vaig entrar dintre l’estàndard de “guapo” en una època on semblava que totes les japoneses em ponien. No cal ni dir que això amb la gent del meu país no m’ha passat MAI ni em passarà, aquí els estàndards de bellesa són molt diferents i el noi baix i poc atlètic no triomfa entre el sector femení. Anhelo èpoques passades…snif snif… Però com ja vaig comentar no fa massa, ja se m’ha passat la dèria de les japoneses perquè vull ser realista amb el que em toca viure a casa meva. Però tornem al meetic, després d’aquest breu kitkat.

Així doncs, i després d’unes tres setmanes inscrit, veig que ho tindré pelut per trobar alguna noia que pugui resultar interessant per mi i també a qui jo pugui interessar. En un primer moment m’havia arribat a pensar que MEETIC em podria canviar la vida i que seria un bon sistema per obrir-me més a l’exterior i al difícil món de la parella. Després de gairebé un mes, no vull tirar la tovallola i no diré que desisteixo en l’intent, perquè és molt d’hora i, per ser sincers, no he dedicat gaire estona en buscar. Però fent un petit cop d’ull sí que puc assegurar que les esperances que tinc de trobar parella a partir d’aquest mitjà cada cop les trobo més remotes pels motius que he explicat.

Jo ja tinc una coneguda que, pocs dies després d’entrar al formar part de la “comunitat” Meetic ja ha follat. I, francament, la persona en qüestió diguem que està en una descripció física diem-ne "normal", no crec que sigui una persona ni molt guapa ni molt lletja. Amb tots els respectes que es mereix la Sònia (nom inventat, no es diu així), aquest cas em demostra que per les noies és fàcil follar, tenen molt per triar i hi ha molt cremadet que s’ho faria amb qualsevol fèmina disposada a tal objectiu. En canvi, en el cas dels mascles, si volem follar no ho tenim tant fàcil i no sempre podem. Aquí radica una de les diferències de gènere més importants que ens separa els uns dels altres. En altres paraules:

a) si ets una noia guapa, pots follar sempre que vulguis.

b) Si ets una noia lletja, també.

c) Si ets un noi més aviat guapet, tens moltes possibilitats de fer-ho.

d) Si ets un noi del piló, t’ho has de currar bastant més.

e) Si ets un noi més aviat lletg, ho tens pelut.

f) Si ets un noi molt lleig, una de dos: folles o bé en somnis o bé pagant.

El meu llenguatge és auster avui, potser molt directe i poc refinat. Potser peco de ser una mica malvat, com em diu la Dàhlia jejeje, però jo sempre he pensat que les coses s’han de dir clares, com més clares millor, sense embuts ni tabús. I jo tinc la virtut (alguns en poden dir defecte, m’és igual) de dir les coses tal i com les penso i com em surten de dins.

Aquestes són les paraules d’un noi potser massa escarmentat i que cada cop es mostra més escèptic en això de trobar la seva parella ideal, que molt possiblement no deu ni existir. Potser hi haurà un dia en què m’hauré d’empassar moltes de les frases que estic dient ara mateix, però no ho crec, sincerament.

Aquest és l’article d’avui, d’un català poc ocupat, una mica desencantat de la vida en general, i també resignat al que toqui en un futur que, no obstant, es planteja amb esperança i amb bastanta alegria. Que sóc quatre dies, tu!

EFECTE MIRALL

Mon, 09 Jul 2007 20:43:53 GMT

Miro aquest programa de TV3 que m’ha enganxat. Trobo original el que no ho és: gent anònima que parla del seu dia a dia i opina sobre tot el que envolta la seva vida (el sexe, la família, la feina, els amics…). No deixa de ser un reality show, però aquest intento que el pugui sentir més proper als altres realities que acaben sent un espectacle humà més que denigrant. Cal posar exemples? No cal.

Tornem a l’Efecte Mirall. Intento sentir-me identificat amb alguns dels protagonistes, que els han triat ben diferents. Però noi… no ho aconsegueixo.

N’hi ha un que va de tiu divertit, no deixa de fer gràcies intentant esgarrapar alguna rialla de l’espectador. Amb mi no ho aconsegueix. És el que va de tornada de tot, “quan tu hi vas jo ja n’he tornat”, és la filosofia del tiu que ho té tot controlat i que dóna lliçons als que, segons ell, són inferiors. El notes no fa amb el meu caràcter. Fa molta ràbia.

La segona persona que descric és una noia que, diria jo, és la viva imatge de la hippie que adora la natura, els porros, les colònies, que no gasta ni un duro, que es deu colar al metro (tot i no dir-ho en públic), que viatja de backpacker amb una motxilla que no ha rentat en anys… Però que probablement l’ajuden econòmicament els papes quan li convé. O sigui que és alternativa i independent de cara a la graderia, menys quan cal no ser-ho tant :-)

Un altre ha estat a la Legión, fent la mili de voluntari per cert, és el típic tunero amb el qual diria que no m’hi puc identificar. Deu ser el personatge més odiat de tots els que hi surten, me’n vaig alegrar que no passés les oposicions pel cos de Bombers. Fote’t quillo. De “mendas” com aquest n’està ple a tot arreu a Catalunya, són els xarneguets que mai no s’adaptaran a nosaltres i que, a sobre, hem de suportar a casa nostra.

Llavors n’hi ha una que és dels Testigos de Jehová, en un programa es parlava de religió i vaig veure que amb aquesta noia jo no m’hi duria massa bé probablement. Una il·luminada total.

Un altre dels que surt és sudamericà… bé, amb aquest evidentment no m’hi puc identificar, per motius evidents. I mira que aquest no és argentí, o sigui que el puc tragar una mica més (em sembla que és mexicà).

Llavors n’hi ha un que més gay no pot ser. Amb aquest, també per raons evidents, no m’hi puc sentir gens identificat. Hi ha gays molt amariconats i n’hi ha d’altres que són ben normals. Aquest pertany al primer grup. Aquest, no puc negar, que en algun dels seus comentaris m’ha fet gràcia. I també l’admiro que no s’amagui del que és, perquè encara entenc menys aquells que no volen sortir de l’armari.

Segueixo intentant buscar algún anònim que tingui algun punt en comú amb mi… i no en trobo cap. Per això penso que jo també dec ser un altre bitxo raro amb unes particularitats difícils de comparar amb ningú més. I cada cop m’estic tornant més anti-sociable. D’això també me n’adono.

Al final, acabo reconeguent que la persona amb qui més em puc identificar és, curiosament, una madrilenya que es trasllada a Barcelona per motius de feina. La noia no té amics, s’ho passa malament, plora, però també se la veu amb ganes de canviar les coses. I és la noia més normaleta de tota la colla de freakies que surten a la sèrie. Per això la curiosa conclusió que en trec és aquesta: en un programa de catalans anònims on cadascú dels qui el mirem intentem sentir-nos identificats d’alguna manera amb un estil de vida, en el meu cas m’assemblo més a la madrilenya que a cap dels altres.

Curiós.

(foto de la Sònia, la noia madrilenya)

UN ARGENTÍ AL JAPÓ

Thu, 14 Jun 2007 17:35:06 GMT

Avui, després d'uns quants dies sense entrades al blog, una petita recomanació. He trobat per internet el blog d'un argentí que ha viscut un temps al Japó. Entre els diferents posts que n'ha fet, m'agrada el que deixo aquí baix, amb fotos molt divertides.

No sóc especialment fan dels argentins, ja sabeu els que em coneixeu que degut a la meva experiència personal, el poble argentí no és el meu preferit precisament. Però quan cal reconèixer les habilitats d'algú, sigui d'on sigui, doncs ho faig, i el blog d'aquest home el trobo interessant, com també el trobarà interessant qualsevol persona que tingui curiositat, com jo, en saber coses dels nipons.

http://unargentinoenjapon.com/blog/category/fotos-de-japon/

LES GUIES TURISTIQUES

Thu, 07 Jun 2007 19:00:59 GMT

Avui em ve de gust descarregar una mica de mala folla. I ho faré parlant, dintre el meu sector professional, de les guies turístiques (les persones, no els llibres).

Si algú em pregunta quin és el principal problema al que m’exposo en la meva feina, no vacil.laré ni un moment en dir que el que més em molesta és la falta d’educació de molts dels meus clients.

Recapitulem, per qui no ho sàpiga. Treballo a un punt d’informació turística, estic al mig d’una plaça molt concorreguda, la meva feina consisteix bàsicament en orientar al turista sobre la ciutat, informar sobre les diferents ofertes lúdiques disponibles i, sobretot, vendre bitllets del Bus Turístic, aquell bus de dos pisos que dóna voltes per la ciutat a través dels punts turístics més emblemàtics.

El cas és que ja sabem tots que treballar de cara al públic és una feina que té els seus avantatges i els seus inconvenients. D’avantatges, bàsicament que puc conèixer gent de diferents llocs del món, que puc practicar idiomes i que veig que puc ajudar al nouvingut a la ciutat, que gairebé sempre ho agraeix ja que el cost de la informació és zero… I d’inconvenients, doncs que molta gent no té gens d’educació i te’ls has d’empassar de la millor manera que puguis.

Però avui he arribat al límit de la meva paciència. I de nou ha succeït una situació que no és el primer cop que passa. Aquí va l’explicació.

Venen moltes guies turístiques, tour guides, guies oficials (o com es vulguin dir) a demanar-me mapes per als seus clients, que normalment són un grup d’estudiants, de jubilats, o del que sigui que sempre van en bus i sol ésser bastant nombrós. Fins aquí tot bé. Em demanen mapes (en puc donar com a molt 20) i tots contents.

El que passa és que avui m’he trobat una dona (catalana, calculo que uns 50 anys) que, només arribar, ha vist que estava atenent a uns clients. Sense semblar importar-li massa, m’ha interromput dient “que tens un mapa?”. Jo al principi no li he fet ni putu cas i he seguit amb el client que m’estava comprant uns bitllets.

El segon cop que m’ha interromput, amb la mateixa pregunta, ja la he mirat amb cara de despreci i, tot donant-li el mapa de mala gana, li he dit “aquí tens el mapa, però hi ha una cua que has de fer”. Li podia haver tractat de vostè, però vista la seva educació (no és el primer cop que una guia interromp així per les bones, ni serà l’últim) doncs no he dubtat ni un moment en tractar-la de tu (no fos cas que es considerés superior a mí i tal).

La resta de la conversa ha seguit d’aquesta manera, literalment:

-         ja, però és que jo sóc guia turística professional. (em diu en plan xulesc)
-         M’és igual el que siguis, la cua la has de fer igual que els altres. (li dic jo)
-         Vaja, que simpàtic! (mirada amb cara de fàstic)
-         És que estic més que fart dels guies com tu, no sé qui us penseu que sou, però la cua tothom la fa, sigui qui sigui.

La dona ha marxat ben emprenyada, i no sé ben bé què m’ha dit, però jo li he dit, mentre marxava, i assegurant-me que em sentís “és l’últim mapa que et dóno, que et quedi ben claret”.

Després ha pujat al bus i suposo que estava remugant i comentant la jugada amb el conductor o amb els seus clients.

Aviam, si per puta casualitat hi ha algún guia turístic que llegeixi aquest blog, potser li servirà aquesta lectura, perquè en un futur no li foti un rapapolvo innecessari. Cal considerar una sèrie de punts, resumint:

Encara que siguis una guia turística (ho dic en femení perquè la majoria dels casos han passat amb noies/dones/senyores), NO tens dret a passar per davant de ningú.
Encara que siguis una guia turística, NO et tractaré amb preferència respecte als demés, perquè per mi el teu ofici és UN més, ni superior ni inferior al meu, simplement UN MÉS.
Encara que siguis una guia turística, NO et donarés més mapes del que tinc estipulat, i ja et pots posar com vulguis, ja pots fer el crit al cel, que la meva resposta serà negativa.
Encara que siguis una guia turística, si vas a MALES tens totes les de perdre perquè puc ser MOLT MÉS borde que tú quan sé que tinc raó.
Encara que siguis una guia turística, i el teu bus estigui a punt de marxar, el problema NO és meu si tens pressa. Haver vingut abans o bé et fans uls plans una mica més elaborats, però perquè TU vagis de bòlit, no vol dir que els altres hi hàgim d’anar per tu.

I si a algún guia turístic no li ha quedat clar, li repetiré aquests punts tants cops com faci falta. Que si ells/elles van d’imbècils i arrogants, en això jo els puc guanyar per golejada. I si no, que em provin, o que preguntin a la senyora d’avui, que ha marxat amb la cua entre cames.

No us penseu que totes les guies turístiques són com la d’avui. Per sort, n’hi ha de molt maques i molt simpàtiques, només faltaria. La d’avui no n’era el cas.

Salut :-)