Sí, reconec que Ecspaña mereixia guanyar, els alemanys no han fet gran cosa. El que deia, una setmana sense posar la tele i almenys he guanyat l’aposta i es farà menys feixuga aquesta derrota. Com a bon català, n’he tret una mica de partit de qualsevol desgràcia. 40 leurus a la butxaca per apostar a que els ecspanyols guanyaven.

Els meus pronòstics sobre la Roja se n’han anat en orris i es poden complir les previsions més pessimistes, que els espanyols guanyin l’Eurocopa. Cal acceptar que m’he equivocat i aquest cop els espanyols hauré de reconèixer que han jugat bé i que, per un cop a la vida, no han fet el ridícul (futbolísticament parlant, perquè els afeccionats suposo que sí que ho deuen fent ara mateix pels carrers de Viena). M’imagino escenes més fastigoses que les d’una peli gore: els veïns a Àustria lluïnt les banderes amb orgull, fotent escàndol i bebent com mai, els que van disfressats de toreros, el Manolo del bombo que, osti, no reventarà…

Per curar aquest malaltís atac visual i sonor que la tele ens vol oferir, he optat per una opció un pèl curiosa: APOSTAR.

M’he apuntat al bet and win. I he apostat a que Espanya guanyarà aquesta final. Així doncs, si Espanya guanya em vindran ganes de vomitar però almenys en treuré uns calerons. I si els que ho fan són els alemanys la meva satisfacció serà encara més gran (i no perdria molts calers tampoc). Aquesta ha estat la meva tàctica per suportar la final d’avui. Passi el que passi, per un motiu o un altre, no estaré decepcionat.

Resum:

Si guanya Alemanya, caldrà tragar tele i disfrutar. Hauré perdut diners, però poquets.

Si guanya Espanya, guanyo diners i em convidaré a alguna cosa. Això sí, estaré una setmana sencera sense posar les notícies (no gaire difícil, gairebé mai no miro la tele).

Pronòstic:

Ha quedat clar que sóc molt dolent en les prediccions, Però aquí va el meu pronòstic i també desitg: guanyarà Alemanya i a la tanda de penals, en l’últim sospir (on més mal fa).

Finalment, una recomanació: http://badiumicacos.blogspot.com/2008/06/nacionalfutbolisme.html

Salut!

Fa unes quantes cançons per animar l’ambient i per donar suport als “nostres”? Som-hi doncs. Avui em sento un ruski més.

 http://www.youtube.com/watch?v=kvDMlk3kSYg

http://www.youtube.com/watch?v=iOe0UwSh3Ds

Aquests dies estic gaudint de bon futbol gràcies a l’Eurocopa, sobretot gràcies a l’espectacular joc d’Holanda. A part de caure’m simpàtics els holandesos, vist com han jugat fins ara els converteix en els preus favorits perquè guanyin el campionat. I si no, doncs no em faria res que guanyessin els portuguesos. Apa, ja sabeu on tinc la meva debilitat europea.

Seguint parlant de futbol, estic content que el Girona finalment hagi aconseguit l’ascens a 2ª A, em fa gràcia. He viscut alguns anys allà i sempre em sentiré gironí (vaja, perquè ho sóc!).

I per rendir-los homenatge, el tema musical que trio el van portar ja fa una colla d’anys un grup que tot i no ser de la mateixa ciutat de Girona, sí que són de la terra, de l’Empordà com jo. Un dels meus grups preferits quan era més jove, i que encara avui de tant en tant m’agrada escoltar. Des de la terra de vents… SANGTRAÏT!!!

Felicitats al Girona i a  tots els gironins. Orgullós de ser gironí!

http://www.youtube.com/watch?v=F3jH2UduF4o

Ai ai ai, que la història està a punt de repetir-se. Els triomfalismes abans d’hora dels de la Quatro envers la “furia” espanyola no són un bon auguri. Recordeu l’últim mundial a La Sexta? Sí, aquell insuportable del taca-taca… Molta prepotència que va acabar, per variar, amb llàgrimes entre els espanyols: de nou, fracàs de “la roja”.

Recordeu… bé… qualsevol actuació dels espanyols en els últims… en tota la història? De fer-se el xulo, de donar-se el paper de favorits abans de començar, de tot això es veu que en saben molt. Totes les esperances i la prepotència de cada inici de competició acaba en tragèdia nacional, en llàgrimes i ridícul. No sé per què, però em flairo una cosa semblant aquesta nova edició. I jo hi seré, a mitges, per veure-ho. Mentre alguns disfruten amb la “fúria”, altres com jo també ho fan, però d’una manera una mica diferent.

Em quedo amb dues frases que he sentit fa ben poc, a 20 minuts perquè comenci el partit amb Rússia. Una frase, de l’Àngels Barceló (abans a TV3 i ara animant com qui més la selección nacional, la pela és la pela, vingui d’on vingui digues que sí, que ara cal animar “a muerte” a Espanya? Poseu-me un grapat de calers a sobre la taula i faig el que sigui). El que deia, la frase d’aquesta periodista: “hoy empieza de verdad la Eurocopa”.

Àngels, la Eurocopa va començar dissabte passat, almenys per mi i per gairebé tothom segurament que també. El teu poc respecte a la resta de seleccions que participen en aquest campionat em fa dubtar de la teva professionalitat periodística. Una frase poc encertada.

Segona frase cèlebre, la diu no sé quin periodista: “un saludo y cantaremos la victoria de España”. Home… senyors, i si deixeu que acabin els 90 minuts?

El que dic, tant de triomfalisme em sona. I després vindran els plors, que ja els coneixem a aquests. Aquest cop arribaran a quarts de final o els despatxaran abans d'hora? S'admeten apostes hehehe.

Avui KALINKA power espero! Salut.

P.D. Ha acabat el partit, els espanyols han golejat. Han començat tan bé com al Mundial. Fem memòria i recordem com van acabar? S'està repetint el guió de sempre... que riguin que riguin, que ja tindran temps per plorar també. Sonrisas y lágrimas... sinó temps al temps.

Després del post friki de l’últim dia, avui penjo les fotos de la festa d’ahir, vam inagurar oficialment el nou pis on visc. Gràcies als qui van vindre i també als qui havien de vindre però van faltar, com no :-)

La meva recerca no s’ha acabat aquí. Jo seguia obsessionat, volia trobar més vídeos, més referències al DA DA DA que tantes vegades he escoltat i he gaudit. La cançó més idiota dels anys 80, potser sí. Però la tindré present, perquè el ritme aquell que vaig sentir per primer cop al teclat Casio petitó que podem veure al videoclip de Trio m’ha quedat per sempre. Fins i tot vaig tenir un aparell d’aquells, que en el seu temps devien haver costat una pasta als meus papes.

No hi ha cap vídeo que superi la gràcia dels xinesos d’abans. Però, es per on, casualitats de la vida, buscar DA DA DA al tubu m’ha portat a una altra cançó que també es diu així. La canta una “lolita” oriental que es fa dir Cyndi Wang. La mossa és de Taiwan, i està de molt bon veure. Clar que no sé si cal contextualitzar que per mi gairebé totes les asiàtiques estan per xucar-hi pa, és el meu frikisme i mania oriental que m’acompanyarà fins el dia que deixi d’existir. Aquesta “lolita” he vist que té un estil de música que, si cantés en espanyol o en anglès, dubto que m’agradés. Però és que quan la veig ballant, i rient, i la sento i no m’entero de res del què diu… se’m cau la baba. I aquest desconegut fins avui per mi DA DA DA de la senyoreta Wang s’ha guanyat un lloc privilegiat entre els meus preferits d’mp3.

http://www.youtube.com/watch?v=awE_LqLraNw

Però no, això no s’acaba aquí. La veritat és que el primer cop que he escoltat aquest nou DA DA DA, ha estat a través del vídeo que presento ara, i que no és res més que la cançó de la Wang cantada per una noia que desconec d’on és, tot i que a la seva fitxa del tubu diu que és de Canadà… Evidentment és d’origen oriental, salta a la vista, i a mi em recorda als dibuixos animats de manga… té una cara d’àngel d’aquelles que maten amb la mirada... Sí, em sembla que m’he tornat a enamorar!!! Quan veig belleses com aquesta noia, cada dia tinc més clar que les europees no hi tenen res a fer davant d’autèntics monuments com aquests. A més, veritat que no canta gens malament? En Danichan va néixer al lloc equivocat, el meu món hauria d’haver girat al Japó o per allà aprop… snif. DA DA DA!!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=hGH1cq_2QuY

Si hi ha una cançó xorra al món de la música i que en el seu temps es va fer molt famosa, aquesta podria ser DA DA DA, dels Trio. La cantava un grup alemany que van durar poc (concretament 5 anys, del 1980 al 1985). Però han tingut el mèrit de fer tot un hit d’un tema molt simple que va triomfar a més de 30 països (font Wikipedia). Pels qui encara no coneguin la cançó de la que parlo, aquí teniu el seu vídeo.

Doncs bé, buscant diferents versions d’aquesta cançó, el tubu ens demostra que hi ha molta gent amb poca feina i que té ganes de fer el gilipolles. De vegades, de forma molt desencertada però altres cops haig de reconèixer que hi ha gent que m’ha fet riure i molt. És el cas d’una parella de xinesos que es fan dir així precisament (“two chinese boys”) i que han parodiat el tema de Trio. El resultat és molt divertit, els ha quedat així:

http://www.youtube.com/watch?v=pY5zDQWd5bE

Un dels pocs blogs que llegeixo sempre que s’actualitza, el de la meva amiga Dàhlia, ha parlat d’un tema que sempre està d’actualitat, el de les noves tecnologies. Més concretament, dels telèfons mòbils, els ordinadors i els reproductors de so. Li volia deixar un comentari però he preferit copiar-li la idea i fer un post (perquè m’allargaré força) donant la meva opinió al respecte (que, per cert, s’assembla molt a la seva).

Pel que fa als mòbils, tampoc jo no entenc com certa gent s’endú el mòbil SEMPRE, vagi on vagi. Jo cada cop sóc més anti-mòbil i només el duc a sobre en cas de necessitat. En altres paraules, per anar al super a fer la compra setmanal NO PORTO MÒBIL, tampoc no el porto si vaig a donar una volta en bici, al cine o al teatre tampoc no sóc dels que li agrada donar la nota amb el putu mòbil, el desconnecto abans d’entrar (que no costa tant) o si estic a la dutxa, o si vaig a fer esport. I, NO, jo quan vaig a cagar NO porto el mòbil a sobre (segur que més d’un sí que ho fa).

El primer mòbil que vaig tindre va ser quan vivia a Londres, i era perquè no hi havia més opció, perquè el vaig necessitar per buscar feina i perquè on vivia tampoc no hi havia telèfon fixe.

No m’agrada l’abús d’aquest aparell, tot i que reconec que en ocasions pot ser molt útil, això no ho negaré. Sobre aquesta nova tecnologia, el que em fa més ràbia deu ser els volums desmesurats quan sonen, i ja no en parlem de les melodies que els seus “usuaris” hi fiquen. Des de triumfitos variats fins a les cançons més horteres, tot s’hi val per veure qui és el més patètic. No sé per què en diuen “personalitzar” el mòbil, quan sempre sents els mateixos pelmes a tot arreu. La gent, a part de ser hortera a més no poder, també és molt vulgar. Si volen posar-se una melodia original, endavant (però no cal que tinguin el volum a tota pastilla, de veritat que NO CAL), però per escoltar cinquanta-mil cops l’últim mega hit del David Bisbal… també es podrien estalviar els 3 o 4 missatges que paguen perquè els arribi el coi de cançoneta. En el meu cas, la melodia que sona quan em truquen és una que surt per defecte (no he pagat ni un cèntim per baixar-me cap altra melodia) i sí que he pagat 1 euro perquè em sonin quatre notes d’una vella cançó d’Azul y Negro de l’any de la quica (però ni sona a un volum que molesti i, a més, estic segur que no és una cançó que massa gent conegui, per tant NO SÓC VULGAR en aquest sentit, noi).

En aquest país tan desenvolupat(¿?) on vivim, les autoritats IN competents poca cosa fan per millorar la contaminació acústica a la que estem sotmesos tots plegats. Quan intentes anar tot tranquil pel metro, és ben normal haver d’escoltar la interessantíssima conversa telefònica del que tens al costat o fins i tot del que tens a l’altra punta del vagó. Perquè, per una extranya raó, sempre criden el màxim que poden. No sé si se n’adonen que molesten als altres, el que segur que no se n’adonen és que la seva conversa, almenys a mi, m’importa un pèsol. Hi ha certs països que tenen uns codis de civisme més correctes que el nostre (per exemple JAPÓ!) i no està permès parlar al tren o al metro i, en cas de fer-ho, que sigui amb un volum reduït. Quin dia arribarà això aquí? Per què hem de ser el cul del món en educació? Suposo que SPAIN is different…

De mòbil, un cop te n’has comprat, tens la opció de fer-te un contracte o bé un sistema de pagament segons l’ús (el que es diu vulgarment com “tenir-lo de tarjeta”). Jo utilitzo aquesta segona opció, que és la més recomanable si s’utilitza poc o gens. Les trucades, tinguis la companyia que tinguis (totes són bastant cares, si ho comparem amb països com Anglaterra), em surten per bastant... motiu de més per utilitzar ben poc el mòbil, sí senyor! Fins i tot els sms són relativament cars, o sigui que quan puc intento enviar missatges gràtis des de l’ordinador, a través de webs com la de LA CAIXA (aquests mamons dels que ja n’he parlat algun cop almenys tenen un servei d’enviament de 10 missatges gratuïts al mes).

Un altre ús bastant estúpid del mòbil el podem fer per enviar opinions en forma d’enunciat del post (matins.sí o matins.no) a programes de la tele, amb el benefici de… bé, no ho sé, jo no hi veig cap avantatge ara que ho dic… Perquè et gastes 1 euro + iva per dir SÍ o NO i ni tan sols tens dret a sorteig de qualsevol cosa xorra… o sigui que ja em diràs! Ala, a gastar per gastar, i llavors diuen que hi ha crisi! On és la crisi???

Conclusió: MÒBIL SÍ, però sense passar-se, no costa tant saber-ne fer un bon ús. Els que hàgiu llegit fins aquí suposo que deduireu que tinc un mòbil bastant senzillet i que no tinc intenció de comprar-me l'últim crit (perquè ja no he parlat, millor no fer-ho, d'aquells mòbils que tenen calculadora, visualitzador d'imatges, reproductor de música, de vídeo... i no sé si fins i tot haurà sortit el mòbil que ja et vesteix o que et renta la roba... qui sap... ).

I volia seguint parlant de les noves tecnologies… ho deixaré per el següent post perquè sinó hi ha massa per llegir.

Acabo ja recomanant (que feia temps que no ho feia) un dels pocs programes de la tele que, avui per avui, jo salvo, EL INFORMAL. Aquí va una bona paròdia del món dels telèfons mòbils.

Bé, un cop vistes les votacions dels països em quedo amb el següent:

. Andorra ha parlat en català una miqueta. Després la ha cagat donant la màxima puntuació als espanyols. Però vaja… algú ho dubtava? Es donen les puntuacions entre veïns i països que culturalment es poden semblar i també hi té moltíssim a veure la població immigrant, suposo.

. El presentador anava d’enterat total, presuposant TOTES les votacions abans que les “cantessin”. Cosa que té poc mèrit perquè les estadístiques ajuden moltíssim en un concurs que tan descaradament manipulat.

. Els espanyols han donat 12 punts a Romania. “por favor una moneda por favoor… que dios te vendiga…”. Us sona? Als que viviu a Barcelona i que sovint passeu per zones turístiques, ja sabeu de què va la història.

. Els francesos crec que han estat els únics que no han utilitzat en CAP MOMENT l’anglès per dirigir-se als presentadors. No, ells, evidentment, han utilitzat el seu coi de francès. Els gabatxos són diferents, ja ho sabem.

. Els que tenia com a favorits han fet, en general, bastanta pena. Però… serà perquè les cançons eren pitjors que les que han quedat de les primeres? O potser per altres motius?

. Els espanyols han fet bastanta pena, la qual cosa és motiu d’alegria, més si tenim en compte que havia sentit que era un dels favorits a guanyar. Una altra ridícul nasioná… i aquest se l’han guanyat a pols. Clar que molts diran que ho han fet expressament, han enviat uns frikis per protestar per un acte musical massa polititzat. Segur que tenen raó, tan segur com que l’actuació del Chiki i la presentació taurina han deixat als espanyols allà on es mereixen, a la cua d'Europa (almenys culturalment parlant).

Ara estic mirant el “festival” (¿? Se li pot dir així???) d’Eurovisió. He sigut intel.ligent i m’he perdut de fet totes les cançons i he volgut mirar només el resum abans de les votacions, en 6 minuts més o menys han tret un petit extracte de cada cançó. Ah, també he volgut veure la presentació i la cançó sencera de les Espanyes. Se n’ha parlat molt del “chiqui chiqui” aquest, que és una mostra més de lo patètics que han volgut ser els veïns nostres aquest any. La presentació, abans de la cançó, com no ha sortit de nou la temàtica taurina. Perquè vegin com són els espanyols, tot un exemple de cultura, sí senyor!

Bé, tot molt patètic i, com sempre, m’alegrarà veure com fan el ridícul, tot i que ja sabem que les votacions estan bastant amanyades, pot passar qualsevol cosa, però ni de conya guanyarà aquest tiu… Com tampoc no m’agradaria que guanyessin la resta de països que, tot i no tenir l’anglès com a parla, han decidit utilitzar aquest idioma… per què? Parlo de Grècia, França i algun altre. Tot i que algunes cançons no m’han desagradat, trobo bastant penós que no utilitzin el seu propi idioma… no?

Us deixo, quan són les 23:05h les cançons que, jutjant a través de 5 minuts de resum, m’han agradat més, sense cap ordre de preferència… Bòsnia-Herzegovina, Islàndia, Letònia, Suècia i Dinamarca. Em decanto pels països nòrdics. Aviam si encerto…

Avui, tot mirant el Club, de cop tocava el “cara a cara”, amb la Helena Melero i l’insuportable Màrius Carol (no, no el trago, no el tragaré mai). I el tema del “cara a cara” era el del títol: “xancletes a la feina, sí o no”.

El tema m’ha semblat tant interessant que he canviat de canal al cap d’un minut. Però hi ha gent que ho ha mirat, hi ha gent que fins i tot s’ha gastat 1 euro d’sms per dir “xancleta si” o “xancleta no”. Ja sabem que els programes de sobretaula pequen de ser molt poca-soltes. El de l’Om no està malament, però avui veient per uns instants com debatien sobre un tema tan emocionant, he tingut algun dubte… L’únic que tenia clar és que ha estat el moment clau per anar a fer la siesta de cada dia, que no m'he volgut perdre per res del món, ni pel debat del segle.

Ara sí, s’ha acabat la Lliga i gairebé tothom ha fet el seu balanç, ha donat la seva opinió sobre el que ha passat i sobre la crisi a can Barça. Sí, falto jo. Doncs aquí va.

Com ja sabeu, sóc simpatitzant culé, però no em considero un seguidor massa afèrrim, cap fanàtic, no sóc ni seré mai soci pels motius que ja he comentat aquí més d’un cop, i bàsicament el motiu principal (seré redundant per deixar-ho clar) és que mai no estaria disposat a ajudar a pagar el sou milionari que cobren molts jugadors, ja no parlo només de caradures com Ronaldinho, sinó gairebé tots els demés.

El que els jugadors han fet aquest any, i no és el primer, ha estat riure’s del soci, més que del seguidor com jo. Perquè jo no he aportat ni un euro, econòmicament parlant, a un club que, per desgràcia, sembla que és una casa de barrets. El soci segurament ara diu sentir-se estafat, exigeix explicacions, està cabrejat. Sempre he dit que el soci del Barça peca de ser massa innocent i, ja per començar, abans que comenci la Lliga, abans que comenci tot, se l’està estafant. És un soci ingenu i, a més, al camp no sembla saber jugar el seu paper de la manera que hauria. I sinó vegi’s qualsevol partit blaugrana, el públic perd la paciència ben aviat i en un tres i no res es passa d’animar els jugadors a xiular-los. A can Barça n’haurien d’aprendre, i molt, dels afeccionats dels clubs de futbol anglesos. Allò sí que és fora de sèrie. Els “projecte” d’afeccionats d’aquí del Barça són aprenents comparats amb els supporters britànics.

En fi, el que deia, per tot això i més, no podria fer-me mai soci del Barça. D’un equip que aquest any, tot i fer-me certa llàstima, també m’ha provocat sentiments adversos, fins arribar al punt de riure’m d’ells i disfrutar quan el Madrid els va humiliar no fa massa setmanes. Va ser la “festa” final. I un antimadridista declarat com jo mai no podria alegrar-se d’una desfeta com aquella. Però… sí, en part ho vaig disfrutar. Vaig dir “massa poc, us ho mereixeu xavals”. I vaig anar a dormir tan ample, aquella nit.

Ja m’hagués agradat, ja, que el Barça hagués guanyat la lliga. Per què? Perquè, malgrat tot, el Barça és el club més català que existeix encara avui a la Primera Divisió. Estic content que l’any vinent l’equip l’entreni Guardiola, finalment algú de la casa.

Per tant, no puc dir que aquest any hagi estat un any bo per mi, futbolísticament parlant. A sobre, l’etern enemic, el Madrid, ha guanyat la lliga. Fa ràbia, fa molt de fàstic, sempre seguiré odiant aquest equip, perquè jugadors tan miserables i tant espanyols com Raúl me’n donaran motius (vegi’s foto).

Però hi ha hagut moments molt dolços que m’han fet disfrutar també, i em quedo molt més amb aquests que no pas amb els dolents, que, com sempre he dit, no em treuen el son tampoc. Hi ha hagut certes alegries: la gran davallada de l’Espanyol (de la Champions una mica més i se’n van de pet a Segona), el fracàs merengue a la Champions i també he celebrat, més recentment, que l’Osasuna (un equip que em cau simpàtic) s’ha salvat pels pèls, en detriment d’un dels equips més fatxes i anticatalans de l’Espanya profunda, el Saragossa, que haurà de podrir-se, com a mínim un any, a la Segona Divisió.

Per acabar la temporada, espero que el Girona pugi a Segona. És una il.lusió que em queda, a un gironí orgullós com jo.

La foto fa el mateix fàstic que el seu protagonista. La poso perquè així no m'oblido que, en aquesta vida, cal estimar i també odiar a mort quan convé. Salut!

Tanco el blog per uns dies, toca fer trasllat i estaré una mica enfeinat. Us deixo amb l’últim vídeo que he penjat al tubu. Arriba potser “una mica tard”… es tracta de l’últim viatge que he fet i que ja vaig comentar amb molts detalls en aquest blog fa uns mesos: la meva tercera vista al Japó, al desembre de l’any passat.

En aquest cas, i com que les explicacions ja van ser fetes al seu moment, he decidit fer un vídeo ràpid amb moltes imatges d’aquell viatge… I ha sigut l’excusa perfecta per afegir com a banda sonora una cançó que, tot i no tenir absolutament res a veure amb Japó, la trobo adient per aquesta recopil·lació, degut a l’alegria i el bon rollo que em transmet. Espero que us agradi tant com a mi.

JAPÓ 2007. Música: Bùrach – Half way round.